Quadern de cinema
Després de l'èxit de ‘Buried', Rodrigo Cortés torna als mercats amb ‘Llums vermells', però, aquest cop, la jugada planteja certs dubtes
Escepticisme espectacle
Probablement Rodrigo Cortés no té poders sobrenaturals, però sí la intuïció suficient per haver-nos donat, fins ara, dos arquetips que defineixen amb precisió el món delirant –o el pervers sistema socioeconòmic– en què ens ha tocat viure: els respectius protagonistes del seu mig metratge 15 días (2000) i del seu primer llarg, Concursante (2007). A 15 días, Cortés presentava, en clau de fals documental, un personatge que havia desenvolupat una peculiar estratègia de supervivència per a l'era del consum: un model d'astúcia que utilitzava en benefici propi els 15 dies de prova que el mercat concedeix a tot comprador abans de retornar el producte que ha comprat. Concursante mostrava una altra cara de la moneda: un home que descobria que rebre un premi milionari et convertia en el més desgraciat dels subjectes, perquè els diners, en l'escenari d'il·lusòria abundància que va precedir l'actual crisi, no eren, en el fons, més que una perversa ficció. En aquests dos treballs, Cortés es mostrava tan precís i oportú a l'hora d'aïllar i analitzar personatges definidors de l'esperit de la nostra època com el Laurent Cantet d'El empleo del tiempo (2001), que, en deslligar la història real de Jean-Claude Romand del seu truculent desenllaç, va construir un inquietant mirall on ens podíem mirar tots nosaltres: l'ésser que troba la seva identitat i el seu buit en un món professional que tendeix a la opacitat, servint-se d'un llenguatge cada cop més deshumanitzat.
Després va venir el gran trampolí de Buried (2010): una d'aquelles pel·lícules que semblen trobar el camí d'una aparent facilitat partint d'una idea en aparença dissuasiva, endimoniada. La seva premissa asfixiant –compartir una hora i mitja d'agonia dins d'un taüt– conqueria un eficaç sentit de l'espectacle a partir d'un imaginatiu treball de realització i, sobretot, d'un impecable guió del nord-americà Chris Sparling que aconseguia construir tot un univers en off, a partir de les veus dels successius interlocutors del protagonista i d'un calculat recital de cops d'efecte narratius.
Llums vermells és el tercer llargmetratge de Cortés, però, en bona mesura, sembla somatitzar els problemes de tota segona pel·lícula desmesurada després d'un debut triomfal. Sigourney Weaver, Robert De Niro i Cillian Murphy encapçalen un repartiment de luxe en aquest relat que juga a contraposar la superstició –o la creença en el que és irracional– i l'escepticisme. Des de la primera escena –en la qual la Weaver i Murphy desarticulen amb intel·ligència el suposat encanteri d'una mansió–, Cortés es revela com a enèrgic realitzador d'un cinema espectacle global post-Amblin –la composició d'alguns plans remet massa a Poltergeist (1982), tot i que la introducció funciona i esquiva sospites de mimetisme–, però, al cap de pocs minuts, la dialèctica que sosté la trama comença a jugar en contra del conjunt. Dit d'una altra manera: a l'espectador el comencen a assaltar preguntes no ja sobre l'existència d'una esfera sobrenatural, sinó sobre la versemblança del món que descriu Cortés. Llums vermells proposa que ens creguem que l'escepticisme contra gurus, mèdiums i altres variants existeix com a assignatura universitària, que els teatres que programen espectacles de, posem per cas, Uri Geller o Anthony Blake tenen habilitada una llotja súper ben equipada perquè els professionals de l'escepticisme puguin delatar el xarlatà i que les presons de màxima seguretat disposen d'una granota taronja i una cel·la per donar al venedor de fum el mateix tracte que es dóna a l'assassí en sèrie o al terrorista. Un cop d'efecte final propi de (mal) manual de guió no ajuda gaire a arreglar les coses.