Un cant del cigne?

La crisi del Liceu continuarà sobrevolant aquestes pàgines, sobretot mentre els responsables prefereixin les paraules buides a les solucions efectives. Una de les víctimes de l'escabetxada pressupostària és la política audiovisual, la qual feia justícia al lema “el Liceu de tots” en facilitar l'accés als espectacles a més espectadors dels que l'aforament permet alhora que permetia situar el teatre en un lloc destacat del panorama internacional. L'edició de dues de les funcions més sulfuroses de la temporada 2010-11, Carmen (CMajor) i Lulu (Deutsche Grammophon), és un bon cant del cigne.

La proximitat de les càmeres a vegades deixa veure el llautó, però tant l'enèrgica visió de Calixto Bieito de l'òpera de Bizet com la bigarrada dansa de la mort que Olivier Py coreografia a l'obra de Berg no perden impacte en la pantalla domèstica. Si el Don José abrandat de Roberto Alagna i la Lulu polièdrica de Patricia Petibon són composicions majors, les qualitats de la Carmen de Béatrice Uria-Monzon (sensualitat sense barroeries canores) convencen més que en directe.

La temptació populista en què podria caure el Liceu faria gairebé impossible veure algun dia una joia com Königskinder de Humperdinck, revers tràgic de Hänsel und Gretel (obra, d'altra banda, tampoc gaire vista en aquestes latituds). La nova versió dirigida per Ingo Metzmacher amb apropiada sumptuositat postwagneriana per a Crystal Classics disposa de Juliane Banse i Klaus Florian Vogt, esplèndids com aquests fills reials units en la dissort, i Christian Gerhaher, per la seva banda, aporta tota la seva ciència liederística al rol de Spielmann. Vogt també és actualitat discogràfica per l'edició d'un recull d'àries a Sony. L'exemple previ de Humperdinck no ens ha de confondre: la major part de cantants destacats del moment s'han de conformar amb recitals d'aquesta mena davant les escasses oportunitats de gravar òperes senceres en CD, amb la qual cosa, dels seus principals papers potser només ens en quedaran bocins i records. La veu blanquinosa del tenor alemany és un gust que m'ha costat anys adquirir i, si bé el títol, Helden (herois), no s'adiu amb l'instrument, el cert és que Vogt és un cantant de gresolada musicalitat.

Un altre cantant de renom, el contratenor Bejun Mehta, s'endinsa en el cançoner britànic del segle XX a Down by the Salley Gardens (Harmonia Mundi), al costat de Julius Drake al piano. Amb èxit, perquè el contratenor nord-americà sap controlar el seu dramatisme explosiu per traduir les deliqüescències poètiques de Howells, Vaughan Williams o Finzi. Ara bé, no és cap sorpresa trobar-lo encara més còmode en Purcell, arranjat per Britten o Tippett.

Francesco Tristano (l'Schlimé ha caigut pel camí) és un pianista que no ha volgut cap frontera en la seva activitat, i així pot combinar Bach amb Cage i electrònica en un àlbum (Deutsche Grammophon) no apte per a puristes, un disc que etiquetaríem de conceptual, en el bon sentit de la paraula. Un epítet semblant seria escaient per al nou disc a Sony de Simone Dinnerstein, pianista que va saltar a la fama gràcies a una gravació autofinançada de les Goldberg. Un Bach cristal·lí (partites 1 i 2) comparteix capçalera amb un Schubert entotsolat (Impromptus D.899) en un àlbum de títol poètic, Something almost being said (una cita de Philip Larkin) i amb un llibret d'acurada estètica (tot i que de contingut escàs).

Una presentació més tradicional és la del triple àlbum de Hännsler amb els tres llibres dels Anys de pelegrinatge, una de les summes magnes del piano de Liszt que Julian Gorus defensa amb tècnica aguerrida i sensibilitat ajustada.