El regne de Hrabal

En literatura, com en la vida, no hi ha res més difícil que fer riure sense caure en la banalització o la superficialitat. I encara resulta més difícil utilitzar l'humor per tractar assumptes seriosos i transcendents. Sempre es pot recórrer a la ironia, una opció estilística que allunya un pèl els textos de l'accessibilitat, de la comprensió general, ja que requereix més esforç per captar el matís i la intenció.

Bohumil Hrabal (Brno, 1914 - Praga, 1997) és un dels autors europeus que millor han sabut dominar el to tragicòmic popular, per mitjà de les històries d'uns personatges d'innocència càndida, de virginitat moral, als quals la realitat de la vida els cau al damunt com un piano de cua.

Un xic quixotesc, un pèl rabelaisià (una mica chaplinesc, si també s'hi val la comparació cinematogràfica) Hrabal planteja un món contemplat des de la malaptesa de l'home ignorant de les convencions, de l'individu de ment virginal però amb la picardia innata de la despreocupació ètica; de l'ignorant amoral dels codis, formes i rituals que topa amb la incomprensió de les estructures mentals de la majoria de la societat.

A Jo he servit el rei d'Anglaterra, un cambrer de Praga insignificant (de talla i de vàlua professional) evoluciona al ritme dels tempestuosos temps centreeuropeus que el portaran dels feliços anys previs al nazisme a la invasió dels sudets, la Segona Guerra Mundial, la breu etapa de postguerra i, finalment, al règim comunista.

A través de l'existència rocambolesca de Jan Dité (exposada en un llarguíssim monòleg en primera persona) passem del poc al tot i tornem al mínim en un periple vital que porta el protagonista a voler-ho tot, a tenir-ho tot, a perdre-ho tot i, finalment, a no desitjar res, no pas per la via de la resignació sinó, més aviat, per la de la revelació. Jan Dité resulta, en definitiva, un individu juganer amb el destí, despreocupat, amb un gram d'hedonisme i un punt de temeritat que acaba arribant a la conclusió que l'“home vàlid i autèntic és únicament aquell que sap retirar-se i viure en l'anonimat, que sap despullar-se de les falses identitats”.

En una acurada traducció al català de Monika Zgustova (amiga i biògrafa de Hrabal) basada en la primera edició txeca de la novel·la, Jo he servit el rei d'Anglaterra resulta una actualització fresca d'un clàssic universal que es llegeix com va ser escrit, d'una tirada, i que deixa un regust de cervesa txeca, lleugera al primer tast però amb aquell punt amargant. Alta literatura sota una atractiva aparença de frugalitat.