El mestre, el creador

“El teló s'aixeca, i hi apareix un esbart: de Cohí és la música?” L'acudit pot semblar groller, ara que hem de lamentar la desaparició del mestre Cohí Grau, però és també un indici eloqüent de la gran dedicació que el compositor vendrellenc va oferir als esbarts, de com va alimentar lesseves prestatgeries de literatura original, de peces fresques en què els cossos de dansa podien esplaiar-se i omplir l'espai escènic amb el desvergonyiment i el hieratisme que protagonitza la dansa tradicional catalana i que Cohí Grau sabia subratllar amb una lluminosa vehemència.

Amb més de noranta anys de dedicació, la seva precocitat alimentada per mestres com ara Toldrà, Zamacois, Pahissa i Millet i la seva ingent capacitat de treball n'han fet un dels creadors més prolífics de la nostra literatura musical. Violinista, professor de música, mestre de capella i organista, instrumentista de trombó i piano, director de cors i orquestres, compositor d'obres religioses, concerts, sarsueles, sardanes i misses... Cohí Grau va viure la música des de tots els angles, però, sobretot, des de la creació i la docència. L'interès per la pedagogia el va conduir al seu projecte més emblemàtic, l'Orquestra Simfònica Estela, una iniciativa clarivident que es va convertir en l'espai bàsic on preparar professionalment els intèrprets sorgits dels conservatoris i, per tant, en un dels pals de paller de la resta de les orquestres simfòniques del país per les quals han passat primeres batutes i alguns dels instrumentistes més prestigiosos del paisatge musical clàssic actual. Va tenir una vida curulla d'una feina i una passió que el van fer mereixedor de diversos premis, entre els quals la Creu de Sant Jordi, un honor que comparteixen els centenars de catalans que avui dia s'estimen més la música gràcies a Agustí Cohí Grau.