La vista i l'oïda

La quarta versió que Philippe Herreweghe ha signat a Barcelona de la Passió segons sant Mateu, de Bach, pot ser vista com l'epítom d'un procés evolutiu en el qual la seva òptica ha guanyat amorosiment, calidesa, plasticitat, sense perdre impuls dramàtic ni eloqüència. El vigor electritzant de les turbes no es contradeia amb les sonoritats arrodonides de cor i orquestra, mentre que uns temps tendents a la urgència mantenien l'empenta d'un discurs sempre mirant endavant.

El director belga pot disposar d'un Collegium Vocale que respon sense titubejos a les indicacions en aparença no gaire precises del seu fundador. En l'orquestra, a més de les dues concertinos, cal destacar unes flautes i oboès encisadors (llàstima que el programa no esmentés els noms dels instrumentistes), mentre que el cor va impressionar per l'homogeneïtat i l'equilibri, així com per un so auri que embolcallava l'oient. Herreweghe no segueix la teoria d'adjudicar només una veu per part, però sí que va integrar els solistes de les àries en els respectius grups corals amb la consegüent duplicació. La soprano Grace Davidson i el contratenor Damien Guillon van lluir més cos que els seus congèneres Julia Doyle i Robin Blaze, el tenor Thomas Hobbs no va tenir els petits accidents de Hans Jörg Mammel i el baix Stephan MacLeod va desplegar més fermesa que Peter Kooij. Si magnífic va ser el Crist d'humanitat ferida de Michael Nagy, Mark Padmore, present ja en l'anterior versió de Herreweghe, fa catorze anys, va estar impressionant per la riquesa de matisos amb què va encarnar el verb evangèlic.

La projecció de dos vídeos de Bill Viola abans de cada part mereix diverses reflexions paral·leles. La bellesa corprenedora i l'espiritualitat que desprenen Emergence i Departing Angel eren sobre el paper bones companyes de la Passió. A la pràctica, i deixant de banda l'allargament d'una sessió ja prou dilatada, la bona idea no ho va ser tant perquè el teòric diàleg artístic no es va produir. Les creacions de Viola i la de Bach són prou potents per funcionar amb autonomia, i l'únic efecte aconseguit per les projeccions va ser decoratiu, de farciment. Això no justifica en absolut la reacció grollera d'un grupuscle d'espectadors. A la involució política, social i econòmica, hi hem de sumar la cultural?