Modernitzar els clàssics

Com representar la passió amorosa en una pantalla? De quina manera enfrontar avui dia els clàssics de la literatura mitjançant el cinema? Aquestes són les dues preguntes bàsiques que es fa Andrea Arnold a la seva adaptació de Cims borrascosos, la novel·la romàntica d'Emily Brontë sobre el desig i la frustració sexual. Arnold recorre a diverses estratègies per tal de portar a terme les seves intencions. Primer, rebutja qualsevol tipus d'academicisme o bon gust il·lustratiu, a l'hora de compondre les seves imatges. Segon, ho substitueix per un naturalisme ferotge, una càmera nerviosa i inquieta que segueix els personatges filmats exclusivament amb il·luminació natural. I tercer, incideix en la fatalitat d'aquest amor que va contra les tradicions, interclassista i, en el seu cas, clarament interracial, perquè doncs el Heathcliff que interpretava Lawrence Olivier a la versió de William Wyler és incorporat aquí per un actor negre.

Dit això, s'hi ha de afegir que Arnold (tal com ja li passava a la seva anterior Fish tank) es mostra un xic mecànica en l'aplicació d'aquestes estratègies, la qual cosa fa que la pel·lícula perdi a poc a poc la vida que li vol insuflar. La relació entre la càmera i els cossos resulta intensa, sí, però també acaba deixant veure la tramoia que hi ha al darrere, i esdevé una fórmula. I en aquest punt, paradoxalment, Cumbres borrascosas copsa els seus millors moments, quan el realisme que l'allunya de la típica adaptació pren un aire arrauxat, bigger than life, que la fan més convencional però també més sincera. Com a Lady Chaterley de Pascale Ferran, que intentava una operació semblant, les ànsies d'innovar, de vegades, no deixen arribar al fons de la qüestió, fan que bona part del que es vol dir quedi a la superfície.