Ressuscitar i renéixer

Al llarg d'aquesta setmana, el gros dels mitjans de comunicació s'ha fet ressò de les pèssimes noticies sobre el futur del cinema de l'Estat espanyol que ens ha donat la política cultural del nou govern central. Un estat de les coses que fa que sembli tremendament ingenu aquell optimisme en la precarietat que predicava un servidor en el passat Quadern de cinema arran d'El señor, última pel·lícula de Juan Cavestany. Entre tots els articles apareguts, n'hi havia un que destacava per la seva capacitat de síntesi i l'elegància dels seus raonaments: es tracta de Se acabó el cine español, text de Luis Martínez publicat a El Mundo. La peça tenia la pulcritud d'una demostració matemàtica: la de que estàvem assistint a la destrucció d'un model –un model millorable, però un model– quan, de fet, no hi ha cap proposta de construcció raonable a la vista. Sí, ja: mecenatge i exempció fiscal, però tots sabem que això és un eufemisme per parlar d'un tret al clatell de totes aquelles propostes que necessiten de la protecció d'una política cultural amb cara, ulls i sentit de la responsabilitat. L'article era brillant, però la majoria de comentaris al peu que els lectors van penjar a la versió digital feien por: d'ells emergia la fúria de l'escamot de linxament que esperava la llum verda per trepitjar d'una vegada aquells paràsits, els artistes, tots aquells creadors que tenen l'arrogància de proposar discursos que no s'ajusten a la cintura del públic mig. Poc després, al blog soymenos, de Jorge Luis Marzo, apareixia una entrada que contraatacava amb la força d'un manifest: Que es foti el públic! Una proposta per apostar, ara més que mai, per un discurs de l'artista no sotmès a les lleis del mercat.

La mateixa setmana en que passa tot això, s'estrena Madrid, 1987, de David Trueba, una pel·lícula en la qual un director integrat feliçment dins dels codis institucionals de la indústria fa el gest d'adaptar-se al canvi, de proposar un nou model de ficció portàtil que li permet reflexionar sobre aquell punt d'inflexió en la història de la Transició –després del 23F– que, als ulls d'un gat vell com el periodista que encarna José Sacristán, semblava indicar que el futur ja no guardava res d'interessant.

La pel·lícula de David Trueba acaba amb la imatge de l'actriu María Valverde caminant pels carrers de Madrid: cap endavant, en un moviment d'autoafirmació i esperança en el que vindrà que, en certa mesura, conté l'esperit de recapitulació i renaixement de la pròpia Madrid, 1987.