Grans Waterboys

Ningú acabava de tenir massa clar quin seria l'estat de forma amb què The Waterboys compareixerien diumenge al Coliseum de Barcelona, ja que el recorregut discogràfic del grup en els darrers vint anys ha estat exageradament erràtic, i l'últim concert a Barcelona de l'escocès Mike Scott –l'únic músic que ha format part de les múltiples reencarnacions de la banda–, l'any 2003, ni tan sols es va arribar a celebrar perquè a ultimíssima hora el cantant va al·legar que el local on havia d'actuar semblava “un prostíbul”.

Un encomiable últim disc basat en la poesia del poeta irlandès William Butler Yeats i la reincorporació en el grup de Steve Wickham, que amb el seu violí, fa vint-i-cinc anys, va reinventar els Waterboys fins a portar-los al seu moment de màxima excelsitud, feien mantenir, però, unes esperances que finalment es van complir: el concert no va tenir ni una baixada de tensió en les gairebé dues hores i quart que va durar, i The Waterboys, davant d'un públic que va començar el concert correctament assegut a les butaques i al final va acabar ballant passos celtes en una encesa Fisherman's blues, van fer brillar cadascuna de les facetes que han mostrat en els seus més de trenta anys de trajectòria. Wickham i Scott van compartir uns duos folkie a The Raggle Taggle Gypsy i A man is in love que agitarien qualsevol pub d'Irlanda; la banda al complet –augmentada amb els teclats de James Hallawell, la bateria de Ralph Salmins i el baix de Marc Arciero– va aixecar murs d'una consistència sònica incommensurable a The Whole of the Moon –un dels seus grans èxits, arrencat a desconcertant ritme de reggae– i The Pan Within. Scott, al piano, va donar la volta a cançons de quan la música tradicional no havia penetrat encara en el grup, com a A girl called Johnny –inspirada, diuen, en Patti Smith–, del seu debut.

Poètics expansius, salvatges i convencent-se –convencent-nos– que allò no era un concert més d'una gira sinó una vetllada especial. Uns Waterboys, en resum, magnífics. “M'encanta el Coliseum –va dir fins i tot Scott–; un teatre preciós.”