Transició superada

El típic i tòpic “encara més difícil” del circ clàssic es pot aplicar en la 16a edició de la Fira de Circ de Catalunya, la primera sense Jordi Aspa i Bet Miralta, els directors que la van situar en el panorama internacional. Una edició de transició que s'ha hagut de preparar en tres mesos, i en la qual a les dificultats polítiques i econòmiques s'han afegit les sempre imprevisibles lesions (Joan Ramon Graell i Sthéphane Drouards). Tot plegat, però, s'ha resolt amb possibilisme i professionalitat, i la nova direcció (Ferran Madico, CAER) i Jordi Gaspar (Trapezi) i el seu equip se n'han sortit amb un aprovat alt.

En la programació de carrer s'han aplaudit des de propostes per a espectadors novells fins a d'altres d'innovadores escènicament i/o escenotècnica (cas de Circ Pànic amb L'home que perdia els botons). Al parc de Sant Jordi vam gaudir de Boat, Transe Poetique de la companyia francesa Hors Surface, un interessant solo en què Damien Droin combina funambulisme i llit elàstic basant-se en el poema Le bateau ivre, de Rimbaud. En un camió aparcat al mateix parc, els belgues Circ'Ombelico van oferir Da Fort, una petita joia per a 48 espectadors que alterna moments d'una rara poesia escènica amb incomprensibles descontrols dramatúrgics i de tempo.

Es va oferir una sola funció de L'enreixat, de la Companyia Sifó. El bon record que l'acròbata a la perxa xinesa João Dos Santos havia deixat a aquest cronista amb el solo O ultimo momento (Mercat de les Flors, 2009) es va aigualir una mica amb Ce qui reste (Teatre Bartrina). Només una informació posterior em va fer entendre tant el títol de l'espectacle com les, al meu criteri, mancances dramatúrgiques i de posada en escena: Dos Santos i Guillaume Amaro han hagut de reinventar l'espectacle després del robatori del camió on duien tota l'escenografia i l'atrezzo en què es fonamentava el muntatge original.

Aprendre, començar a perdre, d'Atempo Circ, és una de les propostes més ambicioses i més arriscades fetes a Catalunya en els últims anys. Ara l'espectacle necessita un procés de reflexió i retocs, però l'equip liderat per Marilén Ribot i Matías Marré mereix un ampli marge de confiança, tant per l'altura conceptual de la proposta com per la contundència formal d'algunes escenes i el domini evidenciat en cadascuna de les especialitats exhibides (filferro tou, roda Cyr, perxa xinesa, trapezi i dansa contemporània). Aquest cronista té poques ocasions d'expressar la seva admiració pels artistes i les companyies que fugen dels camins fressats. Aquesta n'és una. Qui no s'arrisca no pisca, i qui s'arrisca té tot el dret a no encertar-la de ple en el primer intent.

Com a línies de treball per a la pròxima edició, Gaspar i Madico volen reforçar la programació de teatres i envelat, fer un acompanyament a les produccions i coproduccions, regular el funcionament del cabaret de La Palma i potenciar El Covador, l'espai d'exhibició dels artistes acabats de sortir de les escoles de circ.