Crítica
teatre
Fill de lluna
L'altre dia, en una representació privada de la Lucrècia de Joan Ramis dirigida per Sergí Marí a La Seca Espai Brossa, comprovàvem la porosa fluència dels versos alexandrins de la nostra millor tragèdia neoclàssica. Una sensació similar s'experimenta amb la prosòdia del Cyrano que ressona sota les voltes de la Biblioteca en la fulgent direcció d'Oriol Broggi. Ningú no pot quedar-se sense escoltar-la.
L'esponjosa música dels alexandrins és alhora ritme i memòria. En el plaer d'escoltar una tan lluminosa torrentada de poesia, hi ha el goig d'assaborir aquesta peça emblemàtica del neoromanticisme francès que construeix un dels personatges més rodons de la literatura. I hi ha la festa visual d'un espectacle que treu profit a la sobrietat de l'espai gòtic tan apropiat per a l'època de l'acció, per on el conjunt es mou amb folgança muntant i desmuntant sumaris decorats i posant o descorrent cortines de fons quan cal donar profunditat al paisatge escènic.
Una escenificació ajustada i sòbria que fa créixer l'exuberant paraula de Rostand, i que escandeix amb música per culminar amb el cor estremidor Se canto que cante, que ha esdevingut l'himne d'Occitània, la nació de l'immortal gascó.
Les interpretacions són sucoses fins i tot les més abarrocades com la de Pau Vinyals, viva expressió del còmic d'art apallassat i cridaner. A destacar una frescal i desimbolta Andrea Portella, un afinat Jordi Figueras, la delicada presència de Marta Betriu i la reposada autoritat de Ramon Vila. La categoria com a actor de Pere Arquillué es mostra en la seva plenitud en el rol d'aquest home elefant d'esmolats ullals verbals, que espireja humor, crepita enginy, respira pensament i amara d'emoció i tendresa. És un treball opulent i polièdric en el zenit de la seva impecable trajectòria.
Sensacional!