Ja ens alimenten brins

En una de les seves Car­tes per­ses, Mon­tes­quieu escriu: “La gran equi­vo­cació dels crítics és que només par­len dels lli­bres nous; com si la veri­tat pogués ser nova mai. Em sem­bla que fins que un home no s'hagi lle­git tots els lli­bres antics no té cap raó per donar pre­ferència als nous.” Aquest volum –magnífic, rotund– aplega els arti­cles que Jordi Llo­vet va publi­car a les pàgines cata­la­nes del diari El País entre els anys 1996 i 2011. N'ha selec­ci­o­nat 158 entre prop de sis-cents. És un lli­bre impor­tant, per tal com abraça, com resa el títol, la lite­ra­tura uni­ver­sal (la d'Occi­dent, bé que amb algu­nes excep­ci­ons, no gai­res); ho és perquè imposa una visió àmplia de les bones (i belles) lle­tres; una visió, ara que es parla tant i tot­hora de fer xarxa, plena de vin­cles enri­qui­dors. Una altra cosa és que, d'aques­tes peces escri­tes amb tanta gràcia i amb un rigorós vir­tu­o­sisme estilístic, se'n pugui dir brins. Jo crec que, a pesar de la bre­ve­tat –con­di­ci­o­nada, of course, per l'espai limi­tat–, la substància de cada un dels arti­cles pesa molt més que no ho faria un bri.

Llo­vet ha divi­dit l'anto­lo­gia del seu peri­o­disme crítico-acadèmic en cinc parts: Època arcaica i clàssica, Època medi­e­val, Època moderna, Època con­tem­porània i Arti­cles de política literària, cul­tu­ral i edu­ca­tiva. Hi ha, encara, una endreça final. Són mol­tes les refle­xi­ons valu­o­ses, les idees dig­nes de subrat­llat, que con­te­nen aques­tes peces crítiques. Però, abans que res, vol­dria remar­car la bon­dat de l'estil llo­vetià, sovint lúcida­ment irònic (si no sem­pre), admi­rat de la prosa tra­duc­tora de Car­ner (el seu Pickwick és un “pro­digiós des­ple­ga­ment d'ener­gia lingüística”); un estil que, de tard en tard, es per­met fer excur­si­ons literàries, com és el cas de L'agost del novel·lista, refe­rit a un dels seus autors de capçalera, Char­les Dickens: “Farà una calo­rada d'abri­gall. Mes­tres­ses mal­trac­ta­des es que­da­ran a casa plan­xant la roba i fent dinars; els homes, tot fat­xen­des, faran com qui ata­laia men­tre les cri­a­tu­res, dele­ro­ses, es fica­ran a l'aigua mar endins per a gran surt dels sal­va­dors de platja, mirífics sem­pre.” No és l'únic arti­cle col·lec­ci­o­nat que fa lite­ra­tura. Sí, l'estil de Llo­vet, mirífic sem­pre, no deixa mai de tenir pre­sent la mateixa noció d'estil. Es per­met expres­si­ons com si res més no o endemés; ende­ba­des o a bal­quena –i ell mateix, fent ser­vir aques­tes dues últi­mes, ens hi fa repa­rar, maliciós: “Té molta raó i no ende­ba­des (obser­veu que faig ser­vir, tan ample, una expressió enve­llida)”–. La pri­mera con­dició que hau­ria de com­plir un arti­cle crític sobre lite­ra­tura és, jus­ta­ment, que sigui ben escrit. Els de Llo­vet ho són molt, de ben escrits, amb lap­sus molt esca­dus­sers: aquí un tit­llar que s'ha fet sinònim de qua­li­fi­car; allà un bes­can­tar que s'ha confós amb decan­tar; i, més enllà, uns “Estats noli­e­jats” que no s'acaba d'enten­dre ben bé a què tre­uen cap (noli­e­jar ¿refe­rit a un Estat?). En fi, brins febles, ara sí, en un estil vigorós i aco­lo­rit, que, de tant en tant, també es per­met de recórrer, amb mur­ri­e­ria, al pas­titx (en el comen­tari d'una tra­ducció tre­ba­llosa de La Ilíada, per exem­ple). Encara una altra cosa: Llo­vet, que és un home ele­gant que acos­tuma a elo­giar les tra­duc­ci­ons que comenta (molt rara­ment en con­demna cap; això sí, en des­taca algun defecte), bé que no ho diu ober­ta­ment (vela­da­ment, sí), no està gens d'acord amb Fer­ran Tou­tain i Xavier Peri­cay quant a la prosa tra­duc­tora dels nou­cen­tis­tes.

He fet com de vega­des fa Llo­vet en alguns arti­cles seus (sense mica de la gràcia que ell té, però): un aspecte con­cret m'ha ocu­pat el gros de l'escrit. Dit això, apun­taré que les saga­ces obser­va­ci­ons de l'autor rela­ci­o­nen èpoques històriques diver­ses i empa­ren­ten grans temes de la lite­ra­tura occi­den­tal (un de recur­rent, posem per cas, és la relació entre l'indi­vidu sol i la colos­sal, anor­re­a­dora, maquinària de l'Estat); rela­ci­o­nen, també, novel·la i història; o res­se­guei­xen els “dei­xants de la tra­dició” i ens fan cons­ci­ents de l'enver­ga­dura d'algu­nes de les obres mag­nes que ha donat la lite­ra­tura de tots els temps; sovint l'autor vin­cula el tema d'una obra clàssica amb alguna vicis­si­tud actual, per tal de remar­car com el con­tin­gut d'un lli­bre immor­tal és sem­pre adap­ta­ble a qual­se­vol situ­ació humana i social, fins la que con­si­de­raríem més vul­gar i adot­ze­nada.

Aquí ens fa caure del cavall sobre l'ús del terme maquiavèl·lic (que ell escriu a la fabri­ana manera, amb ela sim­ple). Allà ens obse­quia amb una for­mi­da­ble dis­ser­tació sobre les llengües anglesa i ale­ma­nya a propòsit del Roman­ti­cisme. Com Mon­taigne, Llo­vet mos­tra una clara pre­ferència pels lli­bres clàssics. Però també en comenta d'autors actu­als (Phi­lip Roth, entre altres). No cau en la gran equi­vo­cació dels crítics (d'après Mon­tes­quieu). Però tam­poc en tot el con­trari. Un senyor lli­bre!