Ja ens alimenten brins

En una de les seves Cartes perses, Montesquieu escriu: “La gran equivocació dels crítics és que només parlen dels llibres nous; com si la veritat pogués ser nova mai. Em sembla que fins que un home no s'hagi llegit tots els llibres antics no té cap raó per donar preferència als nous.” Aquest volum –magnífic, rotund– aplega els articles que Jordi Llovet va publicar a les pàgines catalanes del diari El País entre els anys 1996 i 2011. N'ha seleccionat 158 entre prop de sis-cents. És un llibre important, per tal com abraça, com resa el títol, la literatura universal (la d'Occident, bé que amb algunes excepcions, no gaires); ho és perquè imposa una visió àmplia de les bones (i belles) lletres; una visió, ara que es parla tant i tothora de fer xarxa, plena de vincles enriquidors. Una altra cosa és que, d'aquestes peces escrites amb tanta gràcia i amb un rigorós virtuosisme estilístic, se'n pugui dir brins. Jo crec que, a pesar de la brevetat –condicionada, of course, per l'espai limitat–, la substància de cada un dels articles pesa molt més que no ho faria un bri.

Llovet ha dividit l'antologia del seu periodisme crítico-acadèmic en cinc parts: Època arcaica i clàssica, Època medieval, Època moderna, Època contemporània i Articles de política literària, cultural i educativa. Hi ha, encara, una endreça final. Són moltes les reflexions valuoses, les idees dignes de subratllat, que contenen aquestes peces crítiques. Però, abans que res, voldria remarcar la bondat de l'estil llovetià, sovint lúcidament irònic (si no sempre), admirat de la prosa traductora de Carner (el seu Pickwick és un “prodigiós desplegament d'energia lingüística”); un estil que, de tard en tard, es permet fer excursions literàries, com és el cas de L'agost del novel·lista, referit a un dels seus autors de capçalera, Charles Dickens: “Farà una calorada d'abrigall. Mestresses maltractades es quedaran a casa planxant la roba i fent dinars; els homes, tot fatxendes, faran com qui atalaia mentre les criatures, deleroses, es ficaran a l'aigua mar endins per a gran surt dels salvadors de platja, mirífics sempre.” No és l'únic article col·leccionat que fa literatura. Sí, l'estil de Llovet, mirífic sempre, no deixa mai de tenir present la mateixa noció d'estil. Es permet expressions com si res més no o endemés; endebades o a balquena –i ell mateix, fent servir aquestes dues últimes, ens hi fa reparar, maliciós: “Té molta raó i no endebades (observeu que faig servir, tan ample, una expressió envellida)”–. La primera condició que hauria de complir un article crític sobre literatura és, justament, que sigui ben escrit. Els de Llovet ho són molt, de ben escrits, amb lapsus molt escadussers: aquí un titllar que s'ha fet sinònim de qualificar; allà un bescantar que s'ha confós amb decantar; i, més enllà, uns “Estats noliejats” que no s'acaba d'entendre ben bé a què treuen cap (noliejar ¿referit a un Estat?). En fi, brins febles, ara sí, en un estil vigorós i acolorit, que, de tant en tant, també es permet de recórrer, amb murrieria, al pastitx (en el comentari d'una traducció treballosa de La Ilíada, per exemple). Encara una altra cosa: Llovet, que és un home elegant que acostuma a elogiar les traduccions que comenta (molt rarament en condemna cap; això sí, en destaca algun defecte), bé que no ho diu obertament (veladament, sí), no està gens d'acord amb Ferran Toutain i Xavier Pericay quant a la prosa traductora dels noucentistes.

He fet com de vegades fa Llovet en alguns articles seus (sense mica de la gràcia que ell té, però): un aspecte concret m'ha ocupat el gros de l'escrit. Dit això, apuntaré que les sagaces observacions de l'autor relacionen èpoques històriques diverses i emparenten grans temes de la literatura occidental (un de recurrent, posem per cas, és la relació entre l'individu sol i la colossal, anorreadora, maquinària de l'Estat); relacionen, també, novel·la i història; o ressegueixen els “deixants de la tradició” i ens fan conscients de l'envergadura d'algunes de les obres magnes que ha donat la literatura de tots els temps; sovint l'autor vincula el tema d'una obra clàssica amb alguna vicissitud actual, per tal de remarcar com el contingut d'un llibre immortal és sempre adaptable a qualsevol situació humana i social, fins la que consideraríem més vulgar i adotzenada.

Aquí ens fa caure del cavall sobre l'ús del terme maquiavèl·lic (que ell escriu a la fabriana manera, amb ela simple). Allà ens obsequia amb una formidable dissertació sobre les llengües anglesa i alemanya a propòsit del Romanticisme. Com Montaigne, Llovet mostra una clara preferència pels llibres clàssics. Però també en comenta d'autors actuals (Philip Roth, entre altres). No cau en la gran equivocació dels crítics (d'après Montesquieu). Però tampoc en tot el contrari. Un senyor llibre!