El noi més rar de Hollywood

Tothom el recorda com el pare de Marty McFly a Regreso al futuro (1985), però Crispin Hellion Glover és un enigma fascinant. L'actor-director va ser aquesta setmana a Madrid per cloure el cicle programat a La Casa Encendida Luces y sombras de Nunca Jamás, un recorregut a través de les representacions de la immaduresa que s'havia obert, tres mesos ençà, amb una pel·lícula en què tenia un paper l'home que va ser George McFly: l'adaptació del Ferdydurke de Witold Gombrowicz que va dirigir Jerzy Skolimowsky l'any 1991, en què Glover interpretava Mintus, l'adult infantilitzat que desenvolupava una lúbrica atracció per un peó de classe baixa.

Glover, que ha treballat a les ordres de Jarmusch, Lynch i Milos Forman, entre d'altres, ha estat el pertorbador fetitxista del cabell que perseguia a Los Ángeles de Charlie (2000-03) o el noi que portava paneroles als calçotets a Corazón salvaje (1990). La seva fama de secundari excèntric està garantida, però Glover ha vingut per presentar les seves dues pel·lícules com a director, que també es van poder veure en passades edicions del festival de Sitges. L'artista viatja amb les còpies en 35 mm dels seus treballs sota el braç i només sol projectar-les en el marc del seu espectacle itinerant Big Slide Show, en què llegeix fragments dels seus llibres autoeditats: obres de reciclatge paranoic amb aura de llibre d'artista surrealista. Acabada la sessió, Glover se sotmet a una ronda de preguntes davant un públic freqüentment impactat pel caire transgressor de dues joies del outrage cinema com What is it? (2005) i It's fine! Everything is fine (2007).

Luis Buñuel –amb el seu tall de navalla a l'ull– sembla el pare espiritual d'ambdós treballs: el primer, un viatge al·lucinant al fons de la ment del mateix Glover, protagonitzat per actors amb síndrome de Down que interpreten personatges sense síndrome de Down; el segon, un tèrbol còctel de melodrama amb discapacitats i psychothriller escrit i protagonitzat per Steven C. Stewart, malalt de paràlisi cerebral que va morir només un mes després del rodatge. A les pel·lícules de Glover, besar els peus d'una noia amb síndrome de Down o masturbar un invàlid encarnen tabús de representació que Hollywood mai gosaria travessar, però que aquí tenen més a veure amb l'exercici d'una puríssima llibertat en la innocència que amb la perversió. En la seva doble vida com a artista itinerant, Glover funciona com una mena de trobador neomedieval capaç de donar visibilitat a les fantasies i desitjos que els discursos oficials de l'era de la hipervisibilitat exclouen per raons de mercat.