Veus antigues al claustre

Hi ha espelmes pertot arreu, algunes d'ornamentals, petites, d'altres són bols de terracota amb espelmes de citronella que foragiten insectes molestos i desprenen una aroma agradable que acompanya la breu espera al claustre de la catedral de Santa Maria de Girona. Dues de les voltes, sota les quals fan vols els coloms enjogassats que entren i surten de les cavitats que hi ha a la part alta de la volta, són plenes a vessar de gent que fa dies que, sorprenentment, ha esgotat les entrades per assistir al concert de Tempus Fugit, un sextet de polifonia corsa que fa ensenya del rigor i la innovació en la interpretació de peces que, en ocasions, tenen com a mínim gairebé catorze segles d'antiguitat. Com els fragments de Vultum ttuum, amb què van tancar un magnífic concert, una missa dedicada a la Mare de Déu, peça romana antiquíssima amb influències bizantines i prohibida pel Vaticà quatre segles després de la seva localització, el segle VII, a Còrsega.

La polifonia corsa, tradicionalment, es canta estrictament a capella i, malgrat una fórmula senzilla i invariable de tres veus, té una gran capacitat de fascinació sobre l'espectador, que diumenge es va posar de manifest. Tempus Fugit, seguint la tradició, canten cos a cos, passant els cantants els braços per l'esquena dels companys que tenen al costat, units físicament i espiritualment per cantar plegats amb una sola veu, una veu antiga, tel·lúrica, ornamentada per melismes i trèmolos vocals. Una veu que comença la secunda, proposant una línia melòdica a la qual es van afegint la resta de veus, que omplen aquesta línia i l'enriqueixen, dotant-la d'una expressivitat més que notable que aconsegueix fer transitar el públic des de la foscor medieval de les peces sacres fins a la lluminositat del paisatge cors, com ara en la interpretació de Brunedda, que van dedicar a totes les dones presents, o Paghjella, basada en un poema en llengua corsa. La resposta del públic, càlida i atenta. Tant de bo tornin.