El vaixell de l'infern

En algunes funcions es produeix el miracle, aquell moment màgic en què la música penetra per tots els porus i t'enlaira on no creies que era possible. En la nova producció de Billy Budd de Britten de l'English National Opera hi va haver un parell d'aquests instants i els responsables són perfectament identificables: el cor i l'orquestra de la casa, i el seu director musical, Edward Gardner.

El britànic pertany a aquesta impetuosa generació de directors d'entre 30 i 40 anys que estén arreu els seus tentacles, si bé en el seu cas, per sort, ens estalviem la invasió mediàtica d'altres. El seu va ser un Britten abrasiu, de dissonàncies lacerants, amb un espectre dinàmic descomunal, des del pianíssim més subtil fins a l'explosió més eixordadora, amb metalls d'una ajustada brutalitat militarista, i, alhora, sempre deixant respirar la música. Les onades sonores conjurades per Gardner lligaven a la perfecció amb la mirada violenta i claustrofòbica del muntatge de David Alden.

No hi ha mar ni aire per respirar, només les entranyes opressives d'un vaixell d'entreguerres mundials (decorat de Paul Steinberg), on la cabina de Vere (i el seu uniforme) aportava una blancor encara més fora de lloc, i multiplicava així al pròleg i l'epíleg la desesperació del capità per la seva incapacitat per salvar Billy.

Vere i els oficials eren la cúspide d'una societat altament estratificada, com marcava el vestuari de Constance Hoffman, sotmesa a un règim de terror i d'obediència cega a les ordres. La contundent crítica social d'Alden (no estem vivint ara en un vaixell de l'infern similar?) deixava una mica de banda el component homoeròtic de la trama, però no està pas malament que per un cop aquesta obra no esdevingui una desfilada de mariners de tors nu.

Una impecable feina d'equip va donar realç a la funció, tot i que es pot demanar un Budd de projecció vocal més generosa que la de Benedict Nelson, qui, tanmateix, va donar l'escalf just a Billy in the Darbies. Kim Begley va ser un Vere de línia meticulosa i veu amb més cos que el model Pears, mentre que Matthew Rose va ser un Claggart llefiscós, tenebrós i inquietant.

Arribats a aquest punt, tocaria fer alguna metàfora marina ad hoc, però com que el sofert lector sap que tinc l'ànima prosaica, aniré al gra. Aquest text posa la doble barra final a divuit anys de crítiques, quaderns i cròniques múltiples, l'última intenció dels quals sempre ha estat compartir la meva fam insaciable de música. Si pel camí no els he avorrit en excés, em dono per satisfet. Moltes gràcies per l'atenció i a reveure.