Viatge en seients de vellut
Melody Gardot s'allunya dels cànons més ortodoxos d'altres dives del jazz del moment
A mig concert, Melody Gardot va regalar al públic present, dissabte a la nit a Peralada, un divertit monòleg amb el qual convidava tothom a participar en un viatge intercontinental a bord del jazz, i amb ella com a guia, per disfrutar de seductores atmosferes musicals amb parades pel blues de Nova Orleans, ecos sonors de les medines àrabs ol'encisadora bossa nova que se sent a les costes brasileres. Amb tan sols dues hores de concert en va tenir prou perquè ningú no reclamés que se li tornés el bitllet a l'anunciat viatge promès. Al contrari, perquè realment aquesta jove cantant nord-americana, d'una maduresa impensable als seus 27 anys, va aconseguir amb un potent directe el seu propòsit, que no és altre que encisar amb la seva extensa gamma de timbres i colors de veu, tot deixant clar que ja no cal que la comparin més amb Peggy Lee o la gran Nina Simone. Ella ja és tot un referent del jazz actual, allunyat dels cànons més ortodoxos al qual s'han abonat altres dives del moment.
La seva entrada no podia ser més seductora. Des del primer moment va quedar clar que la fragilitat patent (que respon a l'accident que va tenir de jove i que l'obliga a caminar amb bastó i portar ulleres fosques arran de les seqüeles d'un traumatisme cerebral) no es correspon amb una veu portentosa. Va arrencar sola a l'escenari, com sortida d'entre les tenebres, il·luminant l'audiència en cantar les primeres notes de No more my lord per, progressivament, donar entrada als cinc músics –no menys excel·lents– i a les dues coristes. Que el viatge era en primera, i en seients de vellut, ho vam apreciar de seguida quan va entonar la sofisticada Goodbye i, ens va acabar de seduir encadenant consecutivament Impossible love, 12/8 Groove, Mira i So long.
A partir d'aquí, i a continuació de l'esmentat monòleg, va desaparèixer per uns instants per donar el major protagonisme al jove saxofonista Irwin Hall, que va delectar l'audiència amb un solo espectacular, que va finalitzar amb el músic fent sonar de forma virtuosa dos instruments a la vegada. Amb l'afrancesada Les etoiles vam acabar d'enlairar-nos sobrevolant París, per ja no tornar a baixar dels cels.
Melody Gardot va demostrar que no entén de gèneres, o millor dit, que hi entén tant que és capaç d'oferir-nos des de jazz a gospel, a samba i bossa nova, passant per tango, en una fusió d'allò més suggeridora. Va fer un repàs als tres discs (sobretot el tercer, titulat The absence), interpretant a la recta final d'aquest concert de quasi bé dues hores temes com So we meet again, Lisboa, Baby I'm a fool, Who will comfort me i, per completar la festa, Iemanja, amb la qual bona part del públic assistent es va ficar dempeus, alguns pocs per ballar-la i la gran majoria per ovacionar-la.
Es va acomiadar oferint versions de clàssics musicals passats pel sedàs jazzístic i pel seu estil marcadament allunyat de qualsevol clixé. En primer lloc, fusionades per la melancolia, Summertime i Fever. Per últim, una inoblidable versió d'Over the rainbow, acompanyada per Stephan Braun tocant el violoncel de través com una guitarra.
El de dissabte va ser, sens dubte, un concert memorable que, si bé no va aconseguir omplir ni molt menys l'aforament, sí que va posar el llistó qualitatiu de la programació del Festival Castell de Peralada ben amunt.
