Receptes de ‘blues' i mitomania

En la lliga d'actors famosos als quals agafa el rampell de ser músics, el doctor House Hugh Laurie ocuparia una zona confortable de la classificació. No té, ni de bon tros, la fondària emocional que exigeixen les cançons de blues, country, folk i jazz de la vella escola que versiona, però mesura amb habilitat les seves intencions; tria el repertori amb exquisidesa i gust; instrueix amb detallades explicacions sobre Professor Longhair, Louis Armstrong, Leadbelly o Jimmie Rodgers el públic que l'adora, i, molt especialment, s'envolta d'uns músics que figuren, ara sí, en zona Champions: Jay Bellerose, a qui a Barcelona hem pogut veure sovint escudant Joe Henry, fa temps que s'ha revelat com el bateria que tothom vol tenir per a un disc, i el teclista Patrick Warren ha gravat en els darrers tres anys per a Tom Waits, Bruce Springsteen i Bob Dylan, a més de per a Laurie.

Dijous, però, a l'Artèria Paral·lel la mitomania es va imposar sobre qualsevol altre criteri. Gent fent cua ordenadament per fotografiar-se amb el cartell de la gira, crits de “guapoooo” i un Laurie conscient que, per guanyar la partida, a banda de cantar i tocar la guitarra i el piano, li tocaria fer alguna ganyota i protagonitzar algun gag. No va cantar com per arrencar cap llàgrima d'emoció, però va sortir-se'n amb tècnica i fent valer amb murrieria l'efecte de la proximitat. Si a algú, però, el que li va agradar va ser la música, que no es perdi Allen Toussaint –per exemple– si algun dia torna a Barcelona. El doctor House ho receptaria amb entusiasme.