Halar

En un dinar de feina, men­gem. En un dinar fami­liar tenim mol­tes més opci­ons, ja que podem devo­rar, matar el cuc, omplir el pap o treure el ven­tre de pena, segons el dia. Un entrepà al banc de la plaça, que el liqui­dem a corre-cuita, més aviat l'endra­pem. Situat entre el regis­tre vul­gar i el lite­rari, no gaire lluny del regis­tre fami­liar, dis­po­sem del verb halar. No pos­se­eix tota la poten­ci­a­li­tat del verb men­jar, sinó que ser­veix tan sols per mas­te­gar i tirar coll avall. En sen­tit figu­rat no fun­ci­ona: no podem halar ningú a petons, ni halar-nos els estal­vis, em sem­bla que ni tan sols podem halar-nos una paraula.

És un verb que no s'escriu gaire, i encara mol­tes vega­des el tro­ba­rem amb una jota ini­cial, tot i que els dic­ci­o­na­ris més actu­a­lit­zats l'entren amb una hac que s'ha de pro­nun­ciar aspi­rada, igual que la de ha! ha! o ehem. Com que és una paraula cata­lana, si l'escri­vim amb jota sona com gelar.

Acabo de dir que és una paraula cata­lana: tan cata­lana com fut­bol, òpera o entre­cot. Vull dir que ha arri­bat pro­ce­dent d'una altra llen­gua i ens l'hem que­dada. L'hem inte­grada. Ni tan sols cal que li apli­quem la llei d'estran­ge­ria que és la cur­siva. La par­ti­cu­la­ri­tat d'aquest verb és que prové del caló, la llen­gua gitana que es par­lava i es parla en aquest racó de món. En con­sonància amb l'estil de vida dels par­lants ori­gi­nals, la majo­ria de les parau­les d'ori­gen caló per­ta­nyen al regis­tre vul­gar, com can­gueli, xaval, calés o pirar. Halar i halància són vari­ants fonètiques de hamar (també amb h aspi­rada) i hamància (ali­ment, men­jar, gana). D'aquí ve la Jamància (escrit a la manera cas­te­llana), la revolta del 1843 con­tra Espar­tero i el gene­ral Prim.

En l'inte­rior de mol­tes famílies s'uti­litza aquest verb amb natu­ra­li­tat (“A halar!”, crida la mes­tressa quan ha parat la taula), i també el tro­bem en mol­tes obres literàries que per­se­guei­xen el rea­lisme sense menys­te­nir la nor­ma­tiva: abunda en els sai­nets d'Edu­ard Esca­lante i en les obres de Josep M. Benet i Jor­net, però també se'n ser­vei­xen Blai Bonet, Pru­denci Ber­trana, Joan Sales i Jordi Sar­sa­ne­das, que és com dir que és –o ha estat– viu arreu del país. El tro­bem reco­llit al Voca­bu­lari de l'argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyo­les, que el docu­menta ja l'any 1887 a Bara­lla de pes­ca­te­ras, de Joan Molas. L'autor que el va uti­lit­zar amb més pro­fusió va ser Juli Vall­mit­jana, l'home que va retra­tar el món dels gita­nos cata­lans del pri­mer terç de segle vint. L'any 1968, quan es va estre­nar Ronda de mort a Sinera, de Sal­va­dor Espriu, es va repar­tir un Voca­bu­lari caló en el pro­grama de mà que incloïa una sei­xan­tena de parau­les que apa­rei­xien a l'obra.

Halar és una paraula molt estesa des de fa més d'un segle, tant en el llen­guatge oral com en l'escrit, i que cobreix els regis­tres vul­gars i col·loquials. I, amb tot, va de baixa. Pot­ser és que ens hem tor­nat massa fins: halar incor­pora una ale­gria pri­mi­tiva, pan­ta­gruèlica, que pot­ser hem per­dut ara que ens hem acos­tu­mat al pa sense sal, al iogurt des­na­tat i a les bar­re­tes de Bio­ma­nan.