Jornal

Quan era petit, el meu pare em deia que un dia em gua­nya­ria el jor­nal. Lla­vors el jor­nal era una con­dició indis­pen­sa­ble per ser inde­pen­dent, i alhora sim­bo­lit­zava l'edat adulta, com por­tar rellotge o pan­ta­lons llargs. Avui, el rellotge és una apli­cació del mòbil, els pan­ta­lons curts han dei­xat de ser patri­moni dels infants, i el tre­ball –ai, las– en molts casos ha des­a­pa­re­gut de l'horitzó. A més a més, ara ser adult no es veu com un camí a la inde­pendència, sinó com una forma d'escla­vatge.

Jor­nal és una paraula tan antiga com la llen­gua: prové de l'època en què es cobrava per dia de feina. Tre­ba­llar volia dir gua­nyar una suma de diners pot­ser no alta però sem­pre digna, que garan­tia el sos­tre i el plat a taula. El jor­nal és ante­rior als pseu­do­sous de becari i a la “for­mació a càrrec de l'empresa”, que sol equi­va­ler a tre­ba­llar de franc. La paraula jor­nal sig­ni­fica tant els diners cobrats com la feina feta. També ser­via com a uni­tat de temps: “Calen deu jor­nals de feina per cons­truir aquesta paret.” Avui dia, amb les empre­ses de tre­ball tem­po­ral, aquesta uni­tat de temps torna a ser vigent. No és estrany que Pau Vidal, al lli­bre En perill d'extinció, pro­posi reba­te­jar les ETT amb el nom de GJ, Gent a Jor­nal.

L'avan­tatge del jor­nal és que si el patró deixa de pagar, el tre­ba­lla­dor perd només un dia de sou. L'incon­ve­ni­ent és que difi­culta l'estalvi i la pla­ni­fi­cació. Temps era temps, abans d'arri­bar al desit­jat estadi del jor­nal, encara exis­tia la set­ma­nada, els diners que els pares ens dona­ven per a des­pe­ses par­ti­cu­lars, avui dia subs­tituïda per assig­nació set­ma­nal, un terme que em fa pen­sar en el règim soviètic.

Situat a mig camí entre el regis­tre popu­lar i el lite­rari, el jor­nal ha donat un cert ren­di­ment en lite­ra­tura. Escriu Carme Riera: “Estal­vi­ava tot el que podia perquè sa meva il·lusió era tenir ca meva, una caseta encara que fos petita i anar a jor­nal.” Fa unes quan­tes dècades, els tre­ba­lla­dors es divi­dien entre els que ana­ven a jor­nal i els que “es posa­ven per ells”, que eren els que gua­nya­ven més diners. “A jor­nal vas? Pobre ets i pobre seràs.”

El jor­nal, la jor­nada, l'ajor­na­ment, totes aques­tes parau­les pro­ve­nen del llatí diur­nus, com el jour, que en francès resulta molt més habi­tual que el nos­tre jorn. De fet, l'únic jorn que conec en català modern és el d'El jorn dels mise­ra­bles, de Lluís Llach, la cançó més trista del disc I si canto trist (1974): “Quanta misèria que tinc / sota els peus, damunt l'espat­lla, / i la vull guar­dar amb mi / fins al jorn dels mise­ra­bles.” No em consta que jorn sigui una paraula habi­tual a Ver­ges, on la gent que conec uti­litza en aquests casos la paraula dia.

Jor­nal és el títol d'una cançó del grup ska-core Los Draps, ori­gi­nari de la comarca del Matar­ra­nya (la Franja), i apa­reix en el pri­mer vers d'un poema del nos­tre Bob Dylan medi­e­val, Ausiàs March: “Tot llau­ra­dor és pagat del jor­nal / e l'advo­cat qui perd lo gua­nyat plet.”