Lezhneva, una veu excepcional

No era fàcil tan­car l'excel·lent cicle de con­certs d'aquest any amb la mateixa qua­li­tat que havia arri­bat amb pia­nis­tes com Achu­carro o Colom, orques­tres com El Jardín Armónico, solis­tes com la Mullova o el con­tra­te­nor Gui­llon, o quar­tets com el Zem­linsky i el Man­der­ling. Impos­si­ble citar-los tots. Tan­ma­teix, era difícil pen­sar que una joveníssima soprano russa com és Julia Lezh­neva els dona­ria la sor­presa de pos­seir, a més d'una veu de soprano de qua­li­tat excel·lent –amb un cert tim­bre de con­tralt en el regis­tre baix que la feia més bella encara–, una tècnica per­fecta jun­ta­ment amb una potència poc cor­rent abans d'arri­bar a la tren­tena. En la veu humana, aquell ins­tru­ment mera­vellós quan es tenen les qua­li­tats excep­ci­o­nals, no sol ser gens cor­rent pos­seir totes les qua­li­tats uni­des: extensió, tim­bre, per­fecció tècnica i sen­tit inter­pre­ta­tiu excel·lent.

És nor­mal que els can­tants s'espe­ci­a­lit­zin, bé en la música de càmera o en el tea­tre, con­cre­ta­ment l'òpera. Amb tot, en el cas de Julia Lezh­neva, no crec que hi hagi cap dubte que, a més de ser una nota­ble lie­de­rista, pot arri­bar a un lloc de qua­li­tat en l'òpera, si no ho ha fet ja. S'ha de tenir en compte que l'espe­ci­a­lit­zació en el ter­reny del tea­tre (con­cre­ta­ment l'òpera) sol excloure, si no és en casos excep­ci­o­nals, la pos­si­bi­li­tat d'entrar feliçment en la lírica tan com­plexa dels lie­der. Són raríssims els casos en què un can­tant d'òpera arriba a l'èxit en els esce­na­ris com a lie­de­rista. Fenòmens com el del baríton Fisc­her-Dieskau són quasi únics entre els can­tants mas­cu­lins, o Eli­sa­beth Schwarzkopf i Christa Ludwig i alguna altra que no cita­rem ara, entre les feme­ni­nes. El ter­reny dels lie­der és com­plex i els can­tants que hi estan espe­ci­a­lit­zats, gens cor­rents. És veri­tat que són innom­bra­bles els can­tants que s'hi dedi­quen, però són escas­sos els que acon­se­guei­xen des­ta­car a l'altura dels citats.

Tan­ma­teix, tor­nant al con­cert, Julia Lezh­neva pos­se­eix aquell do de què parlàvem, com va demos­trar en inter­pre­tar Schu­mann, autor difícil que crec que una part del públic va com­pren­dre escas­sa­ment, atesa la com­ple­xi­tat de les seves har­mo­nies, el seu trac­ta­ment pianístic, per sobre del líric, la contínua modu­lació harmònica i la bellesa tràgica que les acom­pa­nya. No comen­ta­rem la per­fecció amb la qual va exer­ci­tar el bel canto de Ros­sini o els com­pli­cats melis­mes del bar­roc amb què, com a agraïment als aplau­di­ments del públic, ens va pre­miar al final del con­cert, inclo­ent-hi sobre­tot obres amb nom­bro­sos ador­na­ments extra­mu­si­cals que van ser cor­rents en l'òpera ita­li­ana per a lluïment dels dots del can­tant.