L'exili sense morbositat
El Mume exposa els dibuixos sobre els camps de concentració francesos de Josep Franch-Clapers
L'hivern de 1939, Josep Franch-Clapers, que havia combatut com a milicià al front d'Aragó, formava part de la corrua de derrotats que travessaven la frontera fent camí cap a l'exili. Deixava enrere els seus anys d'aprenentatge en un taller de sants d'Olot, la formació acadèmica a la Llotja de Barcelona, els seus autoretrats elegants i altius dels anys trenta. Tenia només 24 anys, però ja sabia que no tornaria a ser mai més el xicot presumit que freqüentava les exposicions de Sunyer, Picasso o Mir somiant que arribés la seva oportunitat. El seu destí seria el de l'anonimat, el del camp de concentració de Sant Cebrià, primer, i el de Gurs, al cap d'un any, d'on seria reclutat per formar part d'un batalló de treball a Saint-Rémy de Provença, abans de ser enviat, durant l'ocupació alemanya, a la companyia Tod, que s'ocupava de les fortificacions de la costa, i d'haver de viure en la clandestinitat fins al final de la guerra, ajudat segons conta la llegenda pels seus amics de la resistència. Mai més va pintar el seu autoretrat; a tot estirar, la seva figura encorbada, solitària, allunyant-se entre una filera de barracons, l'únic dibuix on va confessar haver-se permès la debilitat de tornar-se a retratar, encara que fos de lluny i d'esquena. Des que va ingressar al primer camp, Franch-Clapers, va prendre consciència que la seva missió havia de ser aixecar testimoni del destí de tots els homes i dones que compartien el seu desterrament per mitjà de centenars de dibuixos i guaixos, sense fer atenció a cap experiència personal, sense singularitats ni protagonismes, tots igualats en el seu sofriment i el seu silenci; en la seva camaraderia, també, en l'esperança de la primera carta rebuda de casa, en el repòs del treball extenuant a la rasa o al bosc, en la solidaritat amb els ferits i els malalts, perquè aquest artista vallesà que ja no tornaria més a la seva terra era, segons el recorda el seu amic Roberto Forniés Alaiz en un dels textos del catàleg, «un obstinat de l'amor, un furiós de l'amistat, de la generositat, de la bondat, de l'altruisme».
Una crònica visual
Un home meticulós i tenaç, que va entendre que els seus dots artístics havien de servir a partir d'aquell moment no pas a la vanitat o el reconeixement, ni tan sols a l'apologia del dolor, sinó a fer de «recordatori de la dignitat i la força que el patiment pot fer aflorar», tal com ho veu Pere Parramon, el comissari de l'exposició Els diaris de Josep Franch-Clapers, que es pot veure al Museu de l'Exili de la Jonquera fins al 27 de setembre. El títol és ben oportú, considerant que aquests dibuixos, molts dels quals van ser enquadernats, numerats i comentats amb textos breus pel mateix Franch-Clapers en diverses sèries que formen seqüències narratives de la vida quotidiana dels interns i que es mostren ara completes per primera vegada, són, efectivament, la crònica visual d'una experiència que transformaria la concepció mateixa que tenia l'artista sobre el paper de l'art en la transmissió de coneixement sobre el seu temps, en la força del seu testimoni per contribuir a la dignificació de l'ésser humà fins i tot en les condicions més llastimoses. Aquesta preocupació no l'abandonaria pas en la maduresa, quan establert definitivament a Saint-Rémy, d'on era natural la seva dona, Rosette Maxime, que va morir mentre el Mume preparava aquesta exposició, va continuar recreant la vida dels refugiats en pintures, escultures, mosaics i vitralls, influït als anys quaranta pel mestratge del seu veí Albert Gleizes, un dels teoritzadors del cubisme, aleshores immers en ple període medieval i místic.
És aquesta mirada que traspassa l'escabrosa immediatesa per projectar-se cap al futur, la que distingeix l'obra de Frach-Clapers de la d'altres artistes que han fixat també la imatge dels camps, com ara Josep Bartolí o Hilari Brugarolas. «La seva no és la mirada del derrotat o el desesperançat», opina Parramon, encara que en els seus dibuixos també apareixen escenes doloroses, sinó la d'algú que «vol explicar-nos com la humanitat se sobreposa a les situacions més extremes, per això sovint renyava els seus companys quan veia que dibuixaven per pura evasió». El comissari de l'exposició, que ha reunit una setantena d'obres de l'artista, totes procedents de la donació feta a l'Arxiu Nacional el 1988, ha respectat aquesta voluntat eludint del seu muntatge tota morbositat, una inclinació a presentar l'exili i el confinament com un catàleg de sofriments i atrocitats que acaben «mostrant el dolor com un mer document o una relíquia, sense cap relació amb la nostra experiència».
