cultura

La història oblidada de la comunitat jueva a Girona

No és un museu dels jueus o del judaisme, és l'intent d'explicar una part de la història de la ciutat de Girona centrada en una comunitat que hi va viure al llarg de més de sis-cents anys, temps en què va assolir una importància científica, cultural i econòmica de primer ordre

Quan l'Isaac el Cec va dei­xar de ser un local de copes i els pro­pi­e­ta­ris van posar l'edi­fici en venda, a l'Ajun­ta­ment de la ciu­tat es van dis­pa­rar totes les alar­mes. Tot­hom tenia clara la importància d'aquell edi­fici del call, a tocar del car­rer de la Força, per al patri­moni arqui­tectònic i cul­tu­ral de la ciu­tat. Hi havia raons de pes per supo­sar que havia estat una impor­tant sina­goga de la comu­ni­tat jueva fins a la seva expulsió el 1492.

Es van fer les pas­ses necessàries per evi­tar que anés a parar a mans pri­va­des. Pri­mer es van pagar alguns deu­tes i els tècnics es van posar a estu­diar quina era la situ­ació legal i arqui­tectònica del con­junt de la finca. Era el 1986 i en els qua­tre anys següents es van con­ti­nuar estu­di­ant i reme­nant tots els papers pos­si­bles men­tre l'Ajun­ta­ment anava adqui­rint, a poc a poc, el con­junt de la finca. Va com­prar-ne el 90% i la resta va pas­sar a mans de la Dipu­tació. A par­tir d'aquí es va començar a tre­ba­llar en un pro­jecte exe­cu­tiu, un pro­jecte que havia de donar sen­tit a l'impres­si­o­nant edi­fici situat al cor de l'antic call.

Per aques­tes dates, a prin­cipi dels noranta, men­tre es començava a pla­ne­jar el que calia fer, es va incor­po­rar a l'equip Sílvia Pla­nas, l'actual direc­tora del Museu d'Història dels Jueus i de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Nahmànides. «En l'ela­bo­ració del pro­jecte –ens comenta– hi van par­ti­ci­par tècnics muni­ci­pals espe­ci­a­lis­tes en docu­men­tació, art, història i dis­seny, i es va tenir l'asses­so­ra­ment d'una museòloga isra­e­li­ana pro­ce­dent de l'equip del museu d'història de David, un museu fet amb molt poques peces ori­gi­nals, amb rèpli­ques i repro­duc­ci­ons, que par­tia d'unes bases simi­lars a les nos­tres ja que no dis­posàvem de col·lec­ci­ons de peces des­ta­ca­des.»

El 1992 es va crear el Patro­nat del Call de Girona amb dos patrons ini­ci­als, l'Ajun­ta­ment com a soci majo­ri­tari i la Dipu­tació, als quals més enda­vant es va afe­gir la Gene­ra­li­tat, una figura que, entre altres coses, els per­me­tia tre­ba­llar a l'exte­rior per a la difusió del pro­jecte i la recerca de recur­sos. Es va començar a tre­ba­llar en la bibli­o­teca gràcies a uns fons de La Caixa que van per­me­tre cobrir el 50% de l'obra, men­tre que el patro­nat hi va afe­gir l'altra mei­tat. Es va obrir el 1997 i a par­tir d'aquí es van cen­trar tots els esforços cap a la cre­ació del museu, un museu que a causa de les limi­ta­ci­ons pres­su­postàries s'ha anat obrint per fases.

«El prin­ci­pal propòsit –asse­gura Sílvia Pla­nas– era recu­pe­rar una història i expli­car-la a la gent inten­tant arri­bar al seg­ment més ampli de població pos­si­ble, ja que es pre­te­nia fer un museu per a tot­hom. Tenim dues bran­ques: d'una banda, el Cen­tre d'Estu­dis Nahmànides, dedi­cat a la inves­ti­gació i a l'estudi de la comu­ni­tat jueva a Girona i, per extensió, a tot Cata­lu­nya, i, de l'altra, el museu com a apa­ra­dor de tot el que anava sor­tint de les inves­ti­ga­ci­ons. Es va tro­bar moltíssima docu­men­tació, alguna ja havia sor­tit a la llum gràcies a estu­di­o­sos com Enric Claudi Gir­bal, San­ti­ago Sobrequés o mossèn Marquès, per esmen­tar alguns noms, que ens va per­me­tre conèixer força bé la vida quo­ti­di­ana de la comu­ni­tat jueva a la Girona medi­e­val, la seva relació amb la comu­ni­tat cris­ti­ana i l'evo­lució del call des d'un punt de vista arqueològic. Tot això ho havíem de posar a l'abast del públic a través del museu. El museu pretén expli­car una història i per això s'ano­mena Museu d'Història dels Jueus.»

un museu de la ciu­tat

No és un museu dels jueus ni un museu del juda­isme cen­trat en la qüestió reli­gi­osa o litúrgica, és una part de la història de la ciu­tat de Girona i sense aquest con­text de la ciu­tat, de la seva gènesi i la seva evo­lució, no s'entén. La història de la comu­ni­tat jueva és un ele­ment més de la història de Girona.

L'any 2000 es va obrir la sala de les làpides amb una magnífica col·lecció de làpides hebrees d'entre el 1198 i el 1445, extreta del cemen­tiri de Montjuïc.

El 2003 es va inau­gu­rar la pri­mera planta, on s'expli­quen els aspec­tes més sig­ni­fi­ca­tius de la cul­tura jueva des de la pers­pec­tiva de la vida quo­ti­di­ana i fami­liar, però també des de l'expressió reli­gi­osa i litúrgica. Els sis àmbits que la cons­ti­tu­ei­xen fan referència a les cele­bra­ci­ons fami­li­ars i reli­gi­o­ses, el còmput del temps, el cicle vital, l'ali­men­tació i la vida reli­gi­osa, amb la sina­goga com a ele­ment aglu­ti­na­dor i el cemen­tiri com a indret de la memòria col·lec­tiva de la comu­ni­tat.

La segona planta es va obrir al públic el 2007. Està dis­tribuïda en cinc àmbits que expo­sen la rellevància que van tenir les comu­ni­tats jue­ves, d'entre les quals sobre­surt la de Girona. Hi ha una referència explícita a la gran figura del juda­isme català medi­e­val, el mes­tre gironí Mossé ben Nah­man, figura clau en el juda­isme medi­e­val i gran rabí de Cata­lu­nya.

En l'àmbit dedi­cat a les acti­vi­tats pro­fes­si­o­nals i econòmiques, des­ta­quen l'astrònom d'ori­gen gironí Jacob ben David Bon­jorn, les dones jue­ves pres­ta­do­res de Girona i la seva par­ti­ci­pació des­ta­cada en les pràcti­ques mèdiques i de cura del cos femení. Igual­ment s'exposa una gran foto­gra­fia il·lumi­nada de l'Atles de Cres­ques, de 1373, un dels ele­ments més des­ta­cats de la car­to­gra­fia medi­e­val. Els tres àmbits finals rela­ten els períodes de violència i mar­gi­nació que van patir les comu­ni­tats jue­ves, el procés de con­versió forçada a què van ser sot­me­ses i, final­ment, la seva des­a­pa­rició for­mal de la geo­gra­fia cata­lana després de l'expulsió del 1492.

un espai d'inter­pre­tació

«No és un museu de peces ni de grans tre­sors medi­e­vals», ens recorda la direc­tora, Sílvia Pla­nas. «Hem recor­re­gut a la ico­no­gra­fia, abun­dant i molt interes­sant, que s'ha con­ser­vat en els manus­crits il·lumi­nats judaics i també als retau­les gòtics o als dibui­xos dels nota­ris cris­ti­ans. Foto­gra­fies il·lumi­na­des de grans dimen­si­ons, audi­o­vi­su­als i pla­fons es com­ple­men­ten amb una petita però interes­sant col·lecció de joies i atu­ells domèstics ori­gi­nals i amb repro­duc­ci­ons d'objec­tes, com ara els segells de mar­car pans àzims o els llums de la Hanukkà. El visi­tant hi tro­barà també docu­ments sig­ni­fi­ca­tius com ara un con­tracte matri­mo­nial hebraic de 1377 o uns frag­ments de lli­bres de medi­cina del segle XIV. Tot ple­gat dóna forma a un con­junt en el qual els objec­tes ser­vei­xen d'excusa per al dis­curs. El recor­re­gut es fona­menta en la inter­pre­tació i en l'evo­cació, més que en la col·lecció de peces.» És un esforç evi­dent i reei­xit per recu­pe­rar una història com­par­tida que forma part de la memòria col·lec­tiva d'un país i d'una ciu­tat i que durant segles ha estat ama­gada en el cofre de l'oblit. És un reflex de la quo­ti­di­a­ni­tat però també de l'esplen­dor i la tragèdia pròpies d'una història de més de sis-cents anys. S'ha inten­tat, sem­pre que ha estat pos­si­ble, que les per­so­nes indi­vi­du­als fos­sin les autènti­ques pro­ta­go­nis­tes d'aquesta història, homes i dones amb noms pro­pis que els dife­ren­cien i els indi­vi­du­a­lit­zen. No es parla només d'una comu­ni­tat, d'un grup imper­so­nal; al con­trari, són Rahel, David Bonet Bon­jorn, Ester Cara­vita, May­rona, Regina Cres­ques, Mossé ben Nah­man, Astruc Llo­bell, Bonas­truc Demes­tre i molts altres. Recu­pe­rar els noms i donar-los el pro­ta­go­nisme ha estat, des del començament, un dels objec­tius prin­ci­pals de la ins­ti­tució.

la dar­rera sina­goga dels jueus a girona

Fins aquí hem par­lat del con­tin­gut, però ja és hora de remar­car que un dels aspec­tes que donen ori­gi­na­li­tat i importància al museu és el con­ti­nent, un edi­fici al bell mig del call de Girona, un dels calls més ben con­ser­vats i remar­ca­bles, que ocupa un espai que va ser part de la dar­rera sina­goga de Girona, venuda per la comu­ni­tat jueva de Girona el juliol del 1492, arran de la seva expulsió del país.

D'aquell com­plex comu­ni­tari que com­pre­nia una sala d'estudi, oració i reunió, un espai des­ti­nat a les dones, uns banys ritu­als, una petita escola talmúdica, un escor­xa­dor i un forn, a banda de pous, horts, eixi­des i car­re­rons, no en queda pràcti­ca­ment res. Es fa difícil saber amb exac­ti­tud on era cada cosa. Cap dels murs ori­gi­nals que­den dem­peus, ni cap de les sales actu­als cor­res­po­nen a un espai con­cret de vida comu­nitària, però la per­fecta deli­mi­tació la donen els docu­ments i l'arque­o­lo­gia i l'espe­rit d'un espai que evoca una època pas­sada i la fa pre­sent. El museu es con­ver­teix en la veu del call, en l'alè de vida jueva dels segles pas­sats que tant va impreg­nar el caràcter d'aquesta ciu­tat espe­ci­al­ment entre els segles XIII i XV. La reha­bi­li­tació de l'edi­fici es va fer a par­tir d'un pro­jecte arqui­tectònic modern que, alhora que res­pecta les carac­terísti­ques arqui­tectòniques de l'edi­fici, intenta esta­blir un diàleg amb l'entorn.

A banda de les acti­vi­tats pròpies del museu i del cen­tre d'inves­ti­gació, s'orga­nit­zen tota mena d'actes rela­ci­o­nats amb la cul­tura hebrea. Vol ser un museu obert a la ciu­tat, en el qual s'orga­nit­zen habi­tu­al­ment con­certs i con­ferències i els dijous dels mesos d'estiu es fan acti­vi­tats per a la mai­nada. D'altra banda, l'espai és obert, pagant prèvia­ment una quota, a les empre­ses i enti­tats que ho desit­gin.

Hi tre­ba­llen deu per­so­nes, la majo­ria a mitja jor­nada. Entre visi­tants i usu­a­ris de les dife­rents acti­vi­tats, el museu rep unes 90.000 visi­tes a l'any.

MUSEU D'HISTÒRIA DELS JUEUS
ANY.
2000. Es va obrir la primera sala, la de les làpides.
sinagoga.
Està situat a l'edifici on hi va haver la darrera sinagoga de la comunitat jueva a Girona, venuda el 1492 arran de l'expulsió dels jueus.
centre d'estudis nahmànides.
Estudia la comunitat hebrea medieval catalana.

La promoció del llegat històric i cultural

El de Girona és l'únic museu sobre els jueus que hi ha a Catalunya, tot i que a Barcelona hi ha un centre d'interpretació del barri jueu obert des de fa tres anys. A la resta de l'Estat espanyol tan sols hi ha el museu de Toledo. Girona i Toledo són els dos eixos de recuperació de la història de la comunitat hebraica i de la promoció d'aquest patrimoni, un esforç en què Girona ha estat present des del principi. Assumpció Hosta és actualment la secretària de la xarxa de ciutats jueves d'Espanya (Camins de Sefarad), una xarxa que agrupa 24 municipis, entre els quals hi ha Besalú, Castelló d'Empúries, Barcelona i Tortosa, a més de Girona, i que proposa un viatge a les arrels comunes per pobles i ciutats que en un passat llunyà van acollir comunitats amb costums diferents i variats en un mateix territori. Organitzen tota mena d'actes de les temàtiques més variades. El 2 de setembre passat va tenir lloc la XIII Jornada Europea de la Cultura Jueva a Espanya, dedicada aquesta vegada a l'esperit de l'humor jueu. També editen una memòria anual.

D'altra banda, des del Patronat Call de Girona també porten la secretaria de l'AEPJ (associació europea per a la preservació de la cultura i el patrimoni jueus), des de la qual s'organitzen itineraris pels barris jueus d'Europa en el marc de l'Institut Cultural d'Itineraris Europeus del Consell d'Europa. En aquests moments hi ha a Europa 24 itineraris culturals i el dels barris jueus n'és un. La xarxa Camins de Sefarad és membre fundador de l'Itinerari Europeu del Patrimoni Jueu.

Les tasques de promoció del patrimoni jueu no s'acaben aquí. La xarxa de ciutats jueves d'Espanya ha creat una marca turística, Rasgo, que planteja un ambiciós projecte basat en l'excel·lència dels serveis i productes turístics que ofereixen les ciutats integrades en la xarxa per potenciar un turisme cultural de qualitat basat en el llegat sefardita.

Aquesta oferta abraça els cinc pilars que cobreixen les necessitats bàsiques del viatger: el menjar, l'allotjament, la senyalització, les guies i l'oferta cultural. Els restaurants amb el distintiu Rasgo disposen d'una carta amb una oferta estable de plats basats en les receptes de la cuina sefardita, respectant les lleis bàsiques de la dietètica jueva, tot i que alguns elements d'aquesta, com ara la presència d'un rabí en els sacrificis d'animals, no es poden dur a terme. Els patrocinadors mencionen que es tracta de menjar a l'estil sefardita amb el benentès que alguns elements que exigeixen els més ortodoxos no s'hi poden incorporar ja que els convertiria en inviables econòmicament. Els allotjaments se situen als calls i disposen d'una ambientació netament jueva. També tenen guies especialitzats per acompanyar els viatgers a qualsevol de les ciutats de la xarxa.

Més de sis-cents anys de convivència

El Museu d'Història dels Jueus de Girona intenta explicar la peripècia vital d'una comunitat que es va instal·lar en aquestes terres des de temps molt antics. Hi ha documentació que avala una presència significativa ja en el segle IX (25 famílies de religió mosaica l'any 888), tot i que va ser entre els segles XII i XIV quan la comunitat jueva i la ciutat de Girona van arribar a la màxima esplendor.

El call es va començar a construir en el segle XII, a l'entorn del carrer de la Força, quan s'hi instal·len les famílies que vivien en l'entorn de la catedral.

El segle XIII és l'època de màxima plenitud de la comunitat jueva de Girona. Cal destacar la importància de l'escola cabalística de Girona, destacant-ne el rabí Nahmànides o Bonastruc ça Porta, que va arribar a ser gran rabí de Catalunya. La comunitat jueva va entrar en decadència en el segle XIV, sobretot després del pogrom del 1391, fins que els jueus van ser expulsats d'Espanya pels Reis Catòlics.

La reconstrucció de la història dels hebreus a la ciutat ha estat possible gràcies a la documentació trobada als quatre arxius de Girona (Municipal, Històric, Diocesà i l'arxiu de la catedral), una documentació molt ben conservada i que permet reproduir alguns dels aspectes més significatius de la vida quotidiana. Documents en llatí i català, més de vint mil actes que permeten donar forma a una història de més de sis-cents anys que, per raons diverses, ens ha estat amagada fins fa poc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.