Un món que es mou i atrapa realitats, il·lusions i prodigis

Google en diu «explorar l'univers a peu de carrer», i certament les imatges que ofereix amb l'Street View permeten visitar des del sofà de casa i amb l'ordinador damunt les cames, per exemple, les ciutats del planeta més importants, els seus carrers, esglésies, galeries comercials, centres d'art, restaurants i llocs de convencions i negocis, a més de les meravelles construïdes per la natura. Res no s'escapa, segurament ni nosaltres mentre ens hi anem passejant, de la colossal pupil·la del satèl·lit a l'aguait. Però retrocedim una mica en el temps per plantejar una pregunta: quina relació hi ha entre el penúltim enginy del famós cercador de l'era cibernètica i la caixa òptica, un popular espectacle de fira que més o menys durant un segle, del 1750 al 1860, va facilitar el viatge dels habitants europeus pels més suggestius racons del mapa, sense necessitat d'abandonar el lloc on havien nascut? Doncs, senzillament, la que estableix la humana curiositat per conèixer indrets nous i transcendir els confins de l'àmbit quotidià. Una resposta que el Museu del Cinema de Girona ens convida a descobrir tot fent un recorregut per la interessant exposició Veure el món per un forat (oberta fins al 27 de gener del 2013), que recupera i explica amb tots els detalls l'important paper que va tenir aquell incipient mitjà de comunicació visual en la societat del seu temps.

A l'interior de la caixa d'òptica, s'hi col·locava un gravat amb una imatge (vista òptica) de París, Roma, Londres, Sant Petersburg, Venècia, o de monuments antics i paratges exòtics, o de guerres, incendis i altres catàstrofes, o de coronacions de reis i tota mena de prodigis i fabulacions mitològiques, una imatge contemplada a través d'un o diversos orificis que tenien una lent encastada. La pèrdua de tota referència externa –en fixar la vista dins de l'aparell el camp de visió quedava reduït al gravat en qüestió– així com la profunditat aconseguida per la perspectiva del dibuix feien la sensació als espectadors de trobar-se dins l'escenari observat, com si hi haguessin estat transportats per art de màgia, de manera que no és estrany l'èxit que va obtenir l'invent en una època en què la majoria de la gent era analfabeta i no solia desplaçar-se més enllà de la seva comarca, com recorda Jordi Pons, director del museu i comissari de la mostra juntament amb Montse Puigdevall. En aquest món que es mou i atrapa prodigis entre la ciència i el misteri, la tècnica i la màgia, en una sovint indestriable amalgama de realitat i ficció, per ell la conclusió és clara: les condicions de vida han canviat molt, el progrés ha portat la fotografia, el cinema, la televisió, internet, i les formes de traspassar fronteres esdevenen quasi il·limitades, però en el fons les persones es continuen reconeixent en l'ancestral vocació per saber, per mirar i ser mirades i per inserir-se en el relat que dóna significació a la seva existència.

Precisament, si ara ens trobem a l'antiga Casa de les Aigües, un remodelat edifici de final del XIX que des del 8 d'abril del 1998 és la seu del Museu del Cinema de Girona, és també gràcies a l'esperit inquiet, investigador i tenaç del cineasta empordanès Tomàs Mallol, que durant tres dècades va aplegar una de les col·leccions més importants d'Europa, i única a l'Estat espanyol, sobre 400 anys de l'evolució de la història de la imatge, fins a conformar un itinerari fascinant a través de la tècnica i de l'espectacle que transita des de les ombres xineses fins a l'eclosió del setè art. L'Ajuntament de Girona va tenir l'ull i l'habilitat d'adquirir aquest impressionant llegat amb el compromís d'exposar-lo permanentment i de crear un espai de participació científica, cultural i lúdica al servei de la ciutadania que amb el temps s'ha convertit en un molt concorregut centre de dinamització del món del cinema a partir d'una programació continuada d'activitats i serveis adreçats a un públic molt ampli que inclou de manera destacada el vessant educatiu.

Per Mallol, la lectura del llibre La arqueología del cine de C.W. Ceram (Ediciones Destino, 1965) va ser decisiva quant a l'estudi i la recerca del seu material a finals dels seixanta. L'entusiasme i encert demostrats –un estricte criteri científic i històric– el col·loquen a l'altura dels grans compiladors del segle XX, com ara Will Day (Londres, 1873-1936), Henri Langlois (Esmirna 1914-París 1977) i Maria Adriana Prolo (Romagnano Sessia 1908-1988), de manera que avui Girona competeix pel que fa a l'exhibició d'objectes relacionats amb el precinema i el cinema dels primers temps amb institucions del nivell de la Cinémathèque Française i del Museo Nazionale del Cinema de Torino. La col·lecció Tomàs Mallol es compon d'unes vint mil unitats repartides entre aparells i els seus accessoris, documents amb imatges fixes (fotografies, cartells, gravats, dibuixos i pintures), diferents tipus de films i una biblioteca amb més de set-cents llibres i revistes. La immensa majoria de les peces, en molt bon estat de conservació, se situen entre la segona meitat del segle XVIII i el primer terç del segle XX, si bé n'hi ha de molt singulars i d'una antigor més remuntada.

Si ens passegem pel museu, seguint les línies bàsiques amb què Mallol va realitzar el seu recull, ens trobem amb tot un seguit d'elements i objectes per a la projecció relacionats amb el teatre d'ombres xineses i la llanterna màgica; amb aparells que generen una il·lusió de moviment en les imatges dibuixades; amb d'altres que capten imatges fixes de la realitat a través de la càmera obscura i la seva visualització mitjançant caixes òptiques; amb peces vinculades a la fotografia i a la seva evolució tècnica; amb càmeres, projectors i accessoris dels primers vint-i-cinc anys de cinema, comptats a partir de la presentació del cinematògraf dels germans Lumière, el 28 de desembre del 1895 al Salon Indien del Gran Café de París. Els noms de pioners com ara Lumière, Méliès, Edison, Muybridge, Marey, Reynaud, Skladanowsky, entre d'altres, i segurament més coneguts com els que brillen a la llum que ben aviat expandiria l'star system a les pantalles d'arreu, formen part de l'èpica de la creació d'un gènere nou que avançaria i es reinventaria com a art i espectacle amb successives millores tècniques i narratives durant tot el segle XX i fins avui, en què es troba immers en un accelerat procés de canvi. Tot plegat es pot consultar a http://www.museudelcinema.cat. Es tracta d'un web temàtic molt didàctic i complet que informa puntualment de les contínues activitats que s'organitzen en aquest equipament municipal, moltes vegades en col·laboració amb altres entitats i associacions de la ciutat per fer possible exposicions temporals, realitzar cursos i tallers molt diversos per al públic interessat, obrir espais per a nous creadors o projectar documentals sobre la igualtat de gènere i el respecte als drets humans. En el web es detallen també els serveis existents a més del programa educatiu (videoteca, biblioteca i hemeroteca obertes al públic, seminari biennal amb investigadors i especialistes internacionals...). Es tracta, segons ressalta Jordi Pons, de «mantenir una estreta vinculació amb el teixit cívic de Girona i anar sumant en propostes i en qualitat».

Que el Museu del Cinema ha anat arrelant en prestigi, ho revela l'important nombre de donacions rebudes en els últims anys i que configuren quatre col·leccions afegides a l'original: la Jaume Brossa, 91 fotografies d'actors i actrius del cinema mut de Hollywood; l'Alfred Barrós Allué, 14.000 fotografies promocionals de pel·lícules i actors i actrius de cinema del 1917 al 1965; la Vicenç Arroyo, 4.000 fotografies, la majoria signades, d'actors i actrius, des dels anys vint fins a l'actualitat, i la Ribas Mateos, 2.621 programes de mà datats entre 1927 i 1950 que corresponen, molts d'ells, a cinemes gironins de l'època com el Modern, l'Albéniz, el Gran Via i el Coliseu.