Robert Molina debuta en català amb ‘Una mica de sort'

“La idea inicial era fer un disc només amb guitarra acústica i veu, però sempre anava trobant-hi i afegint-hi algunes coses. Sóc un fanàtic de les guitarres elèctriques”, explica Robert Molina sobre la gestació del seu segon disc, Una mica de sort, en el qual li han donat un cop de mà una desena d'amics músics –“He d'aprofitar que els amics toquen molt bé”–, sobretot de Figueres i Hostalric, els dos epicentres de la biografia musical d'aquest exmembre de diversos grups com ara El Rey Amarillo, Kill Singers, The Blacktones i Hot Blast. Amb El Rey Amarillo van guanyar el concurs de grups Joan Trayter, el 2003, i Molina va ser també un dels músics que van actuar el març passat en el concert d'homenatge a Trayter que va tenir lloc al teatre El Jardí de Figueres.

Nascut a Girona, però resident a Figueres des de fa molts anys, Robert Molina es mostra a Una mica de sort com una de les veus més personals i interessants de la nova cançó d'autor més propera al rock. Per alguna cosa reconeix entre les seves influències l'etern Dylan i el rebel Ryan Adams –“Ryan, no Bryan”, s'apresa a aclarir, per evitar equívocs–, i en directe no en fa prou tampoc, amb una guitarra: prefereix també anar amb el suport d'un grup. De vegades, toca amb un trio acústic que completen Carles Serras (guitarra) i Àngel Arias (baix i harmònica). El bateria Andreu Revilla amplia aquesta formació a quartet en les nits més elèctriques. En el disc també hi ha detalls d'orgue Hammond, piano i Wurlitzer per cortesia de Raül Marc Portell, Raül Z. Mendez i Enric Fluvià toquen el baix, Maia Kanaan hi aporta la viola i alguns cors, Laia Serramitja també fa veus, Sergi Burgas s'encarrega de la guitarra elèctrica solista i Pere Vigatà –programació i guitarra elèctrica– completa la llista de col·laboradors d'aquest disc enregistrat als Vigatà Studios de Breda entre el maig i el juliol passat.

El 2009, Robert Molina va publicar un primer disc en castellà titulat Tan cerca, també autoeditat com Una mica de sort. “Al final vaig decidir que era millor escriure les cançons en la llengua en què podia expressar-me millor. Abans pensava erròniament que el castellà potser m'obriria les portes d'un mercat més ampli”, argumenta Robert Molina, que es defineix com “una persona força depressiva o, si més no, amb una certa tendència a la tristor, però sempre amb una mica d'esperança”. És una manera de ser o un estat d'ànim que queda ben representat a la portada del disc: una fotografia de la plaça Josep Pla de Girona, vista des del passadís que la comunica amb el carrer Grober. L'efecte perseguit és el de “la llum al final del túnel”.

Una mica de sort es pot escoltar a Spotify i a www.robertmolina.es, on també es pot comprar el CD per 8 euros.