Un somni fet realitat

Durant la roda de premsa prèvia a l'estrena de La Bayadère al Liceu, Ángel Corella va dir que estava sorprès perquè en menys d'un any de vida, la seva companyia, Corella Ballet Castilla y León, s'havia situat entre les millors del món. Una fanfarronada? Això és el que va semblar aleshores. Després de veure La Bayàdere, però, no està tan clar. Potser no diríem que és una de les millors companyies del món, perquè no deixa de ser jove i inexperimentada, però sí que ha assolit amb molt poc temps un nivell més que digne. Només cal veure el treball del cos de ball, que pren un relleu especial en La Bayadère. En l'escena de l'entrada de les ombres, en el segon acte, per exemple, les 24 ballarines van estar impecables a nivell tècnic i van oferir al públic un dels moments més màgics de la nit. El públic no deia ni piu. Cap estossec, res. Les noies van anar desfilant i fent els seus arabesc penché en una dansa hipnòtica i blava. Es nota que darrere del quadre hi ha un gran treball supervisat per la sàvia Natàlia Makarova, responsable de l'actualització de la coreografia de Petipa.

Què hem de dir de Corella? Va estar, com sempre, exultant, amb uns grans salts que traspuaven una seguretat i una força commovedors. A més, es va saber rodejar de solistes fantàstiques, tant la romanesa Alina Cojocaru, que va oferir una Nikija encisadora i valenta, i la cubana Adiarys Almeida, que va mostrar uns equilibris gairebé sobrenaturals (tant en piruetes com en els fouettés italians), en el seu paper de Gamzatti. Breu però contundent va ser també la intervenció de Fernando Bufalá en el paper d'Ídol de Bronze, que va deixar tothom enlluernat.

La producció del Teatro Colón, –tal com prometia Corella–, va ser un festival de colors i formes digne de qualsevol gran teatre internacional, sense oblidar la nota inestimable de la música en directe (tota una raresa avui dia al Liceu), amb l'acurada direcció de Phillip Ellis, al capdavant d'una inspirada Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu.

Veure la companyia de Corella suposa veure acomplert un somni: que existeixi a l'Estat un ballet de gran qualitat i amb mitjans que pugui absorbir els excel·lents ballarins que es formen en el territori i que han de marxar fora per fer carrera; que ofereixi al públic poder gaudir de bon ballet sense haver d'anar a l'estranger, i sobretot, que faci renéixer l'afició per la dansa clàssica.