“Buscava la naturalitat”

Frederic Marès venia cada dos per tres al meu estudi a demanar-me-la. Jo sempre havia dut corbata, fins que vaig entrar a Destino. Des de llavors, duc aquesta creu.

Vaig entrar a Destino el 1960, després de guanyar un concurs. Jo no era pas fotògraf. Però la meva vida va canviar, i tant que va canviar. Una portada? La del mercat de Banyoles, del 1968. Vaig fotografiar la gent tal com és i es comporta. No es van adonar que els fotografiava. Així m'agradava fer fotografies! Llegeix aquest article de la revista i entendràs per què de totes és la portada que més m'estimo.

Encara no ens coneixíem. Ens vam tractar quan ell va complir 70 anys i li vaig fer un reportatge per a la revista.

Mira, a Pla la gent no el coneix. Jo vaig conèixer un Pla a Llofriu que parlava de la política com un savi, com una persona que coneixia molt bé el nostre país. Després vam anar a Palafrugell, i allà vaig descobrir un Pla que el poble s'estimava amb bogeria. Un home senzill, normal i corrent i agradable. Vam anar a la platja i vaig veure que estava molt preocupat pel treball dels pescadors. Tots l'abraçaven. El dinar va ser fabulós: extravertit, murri i divertidíssim. Quan vam sortir, ens vam trobar uns oficials de marina. Pla es va treure la boina. Quan els oficials van marxar, se la va tornar a posar. I el vaig veure a Pals plorant emocionat davant el paisatge. Va ser l'última fotografia que li vaig fer.

Ramon Batlles, que era el fotògraf preferit de la burgesia, se'n va anar a treballar a fora i Carlos Barral buscava algú per fer un calendari. Es va creure que jo era un paio bo. Li vaig dir que sí sense saber ben bé què havia de fer. I quan em va dir que li presentés la factura... jo no tenia ni idea de què li havia de cobrar! Li vaig dir que fos una quantitat inferior de la que pagaven a Batlles. Per cert, a Destino jo cobrava 1.000 pessetes per portada. Més tard vaig descobrir que Pla cobrava exactament el mateix pels seus articles. Sorprenent. D'això, no en podia pas viure, però de la moda sí, i molt bé. Em va permetre guanyar uns diners amb els quals vaig poder comprar espais de llibertat.

Vaig estar sis anys que no dormia, treballant de dia i de nit. Buscava un efecte sorprenent, i el vaig trobar. Vaig assolir una nova forma d'expressió que provoca l'atzar a través de la llum.

Un camí d'emocions i sentiments, de realitat i somni, fins i tot d'utopia! La fotografia em va acostar a la gent sense veu, a la gent senzilla.

Ja t'ho he dit: jo no coneixia ningú! Jo era un simple aficionat. Hi ha molts grans fotògrafs, i Cartier-Bresson n'és un, és clar. A mi el que no m'ha interessat mai són les fotografies d'estudi. Això que la gent s'hi posi bé, no. A mi m'agrada la naturalitat.

No, ja tinc feina remenant el meu material. Per cert, l'any que ve donaré tota la sèrie de Pla a Canet, i en farem una exposició inèdita.