«Siroll» de tractors, pop de primera
El Petit de Cal Eril presenta la seva candidatura per esdevenir el «nou fenomen del pop-folk català» amb un edificant concert a Gràcia
No deixa de ser agosarat, almenys encara, presagiar a El Petit de Cal Eril un futur equiparable al dels omnipresents Manel. No obstant això, l'aire que es respirava durant la presentació «oficial» –dijous a la nit al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia– de l'àlbum I les sargantanes al sol («que no és el nostre disc de debut, sinó el segon, però la premsa pot ser molt cruel...», va etzibar Pons) era el característic d'un d'aquests moments que sembla que una «cosa» està coent-se: el teatre, ple com un ou; la crítica especialitzada, present; i les cançons, integrades ja en l'imaginari popular d'aquest nou pop que, des de fa uns quants mesos, bull en sales –i escoles!– de tot Catalunya.
«M'he comprat un elefant. On el poso si és tan gran?», es pregunta l'Eril en un tema que busca la complicitat d'aquesta part infantil de l'audiència que, com succeeix també en els recitals de Manel, no sol fallar mai en els seus bolos. Quan, reflexions com aquesta, que bé podrien haver estat popularitzades fa trenta anys per Xesco Boix («a casa l'escoltàvem molt», explicava, sense complexos, Pons en una entrevista a aquest diari), es fonen amb deliris propis de les bandes més experimentals del folk psicodèlic de l'univers anglosaxó (concentrats, en el concert, en els trips progressius del disc I les sargantanes al sol i L'amistat del calamar amb els quals El Petit de Cal Eril van finalitzar el concert) és que uns quants clixés de la música a Catalunya han estat definitivament tirats per terra. La quitxalla. Heus aquí un públic insospitat d'aquest nou pop-folk català, del qual no només Manel i els Eril són capdavanters sinó que també en són els collbatonins Anímic (molt habituats, també, a tocar per a marrecs, i que dijous al Tradicionàrius van pujar a l'escenari per cantar La Caterineta per la Mercè, una de les cançons populars que l'Eril adapta) o el duet Ü_ma, amb Pau Vallvé (Estanislau Verdet) al capdavant.
Al Tradicionàrius, Pons –tècnic de so, per cert, d'Albert Serra, director d'Honor de cavalleria i El cant dels ocells–, distès i divertit, es va acabar de perfilar com a «antiheroi» potencial d'aquesta escena. Els tres músics que l'acompanyaven, als quals va caldre sumar diversos convidats, van esbossar unes atmosferes d'acid-rock de secà que, quan estiguin més assajades, es preveuen demolidores. I al final, el públic, complagut, va tornar a casa qui sap si procurant imaginar-se la «pudor de purins i siroll de tractors» que hi ha a Guissona o formulant-se una altra de les qüestions que els Eril plantegen en el disc: ¿val la pena viure a Barcelona... per tenir-hi un gat?
El pop rural d'El Petit de Ca l'Eril ja ha conquerit la gran urbs i el cor d'uns quants barcelonins indie i moderns. Avui, se l'espera a Premià de Mar, el dia 17 a Mataró i el 24 a Sabadell.