cultura

la CRÒNICA

Revisant els mites

Pink Floyd és el grup amb més bandes homenatge arreu del planeta. L'any passat The Pinker Tones ja van oferir una revisió esplèndida dels seus grans èxits a la Mirona; dissabte vinent Brit Floyd –considerats els mestres d'aquest gènere– seran al club Sant Jordi (Barcelona) per oferir un xou que els experts asseguren que farà caure d'esquena els seguidors de Waters, Gilmour i companyia. El mateix Waters acaba de completar una monstruosa gira mundial posant al dia The Wall. Pink Floyd és, doncs, una moda atemporal. És un concepte que està per sobre del bé i el mal. El 2013, a més, The dark side of the Moon farà 40 anys, una efemèride que ningú voldrà desaprofitar.

El The Pink Floyd Tribute del qual vam poder gaudir els nostàlgics de la religió floydiana s'emmarca en aquesta revisió constant d'un mite que amb els anys no para de créixer. Entre el públic es complia la norma que és una música que ja atrapa tres generacions. I encara més. Pink Floyd atrapa des dels moderns amb ulleres de pasta que gaudeixen amb l'intimisme de Radiohead fins als peluts que embogeixen amb la fúria metàl·lica de Slayer. Això és Pink Floyd: un món on tothom hi té cabuda.

La banda menorquina, liderada per un entusiasta Shanti Gordi (veu i teclats), va complir amb escreix amb el repte que suposa interpretar un repertori tan complex. Tocar de la primera a l'última nota del The dark side of the Moon amb coristes, saxofonista, efectes sonors, llums i projecció d'algunes imatges que els mateixos Pink Floyd havien gravat per a la seva gira del 1973 és un desafiament que necessita una precisió exquisida. Va merèixer una menció especial en aquesta primera l'excepcional paper de Toni Genestar a la bateria. Amb els ulls tancats alguns ens hauríem cregut que era el mateix Nick Mason. La psicodèlia extrema d'alguns dels fragments més experimentals i reconeguts no van fer més que corroborar la llegenda que tot allò es va compondre i interpretar sota la influència de l'LSD, el principal efecte sonor que hi havia als estudis Abbey Road aquells anys. El respecte dels músics (alguns amb partitura i tot) a l'obra va ser excels i només hi va haver un petit canvi respecte al format original amb l'aparició inesperada en la pantalla circular de personatges tan singulars com ara Francisco Camps, Esperanza Aguirre, Mariano Rajoy i Jaume Matas, que van ser aclamats pels 300 espectadors.

Si la primera part va ser una delicatessen, la segona va ser un viatge impagable. L'inici amb Shine on you crazy diamond va ser seguit per un festival de sensacions. També van sonar, entre altres himnes tocats amb una perfecció remarcable: Wish you were here; Hey you; la llarguíssima Echoes, que va fer embogir fins i tot els avis de la sala; In the flesh, i, és clar, la segona part d'Another brick in the wall, amb una vintena de nens del Montessori. Els professors no devien comprendre exactament el significat de la lletra si els havien deixat participar tan alegrement en un himne tan contestatari. En aquest tram, Pedro Sánchez (guitarra i veus), amb la seva aparició, va rellançar encara més l'espectacle i es va ficar el públic a la butxaca amb una imitació impagable de Roger Waters. El final va ser l'esperat: Comfortably numb amb els tres guitarristes allargant el llegendari solo de Gilmour fins a una altra galàxia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.