Fotografiant la ‘gent normal'

Cada eclosió musical ha tingut els seus fotògrafs. L'aproximació, per exemple, a la Nova Cançó seria ben segur molt diferent si no fos per Colita, capaç de captar amb la seva càmera les mirades íntimes de Bonet, Pi de la Serra i Serrat, i la transcendència històrica de recitals com els de Raimon i Llach. El mateix li passaria, d'altra banda, al punk de la Barcelona de finals dels setanta si no fos per la càmera de Salvador Costa (fotògraf insigne de La Banda Trapera del Río) i, al de la dècada dels vuitanta, si no fos per la de Xavier Mercadé, que encara assisteix a centenars de concerts cada any com a cap de fotografia de la revista Enderrock. El pop català d'avui, que ha emergit amb bandes com ara Manel, Mishima i Els Amics de les Arts, té –és clar– uns quants ulls que contribuiran a fer perdurar la memòria de tots aquests grups. Passem llista: Noemí Elias (coneguda, entre el sector, com “la fotògrafa dels músics”, amb un estudi al Poblenou on s'hi han fet, per exemple, les sessions de l'Ordre i aventura de Mishima, les del debut de Joan Dausà o les D'herois i desastres d'Élena); Ibai Acevedo (un masnoví que ha recorregut tot Catalunya amb Els Amics de les Arts per a les imatges de promoció de Bed & Breakfast i Espècies per catalogar); Román Yñán (responsable dels aires tardorencs que imperen en els últims treballs de Mazoni i El Petit de Cal Eril) o Tanit Plana (autora d'una col·lecció excel·lent de retrats a Sanjosex, coincident amb l'edició d'Al marge d'un camí).

Elias ens rep al seu estudi Blancadoble, a l'entrada del qual hi ha aparcada una furgoneta Volkswagen groga que és ja tot un clàssic de la moguda. Ens desplega pel parquet una mostra del seu treball i, mentre observem una foto de Manel en la qual s'intueix que Guillem Gisbert i companyia no sabien com posar-s'hi, ens revela com es pot fotografiar una generació de músics que, en termes generals, s'entesta a presentar-se com a gent normal. Senzilla, austera i allunyada a més no poder dels antics esquemes de les rock stars. “És curiós –constata Elias–. Veiem, per exemple, una sessió que algú de fora ha fet amb els Beastie Boys i diem: «Ostres, quines fotos més guais.» Però després, aquí, no ens hi atrevim. Impera encara aquella cosa tan catalana de: «Ui, millor que això no ho fem, que la gent encara dirà que...»”. Amb Manel, Elias hi va treballar poc després de l'edició d'Els millors professors europeus. “Si s'haguessin deixat hagués pogut fer coses bastant divertides, però tot just era el seu primer disc i estaven una mica impressionats amb el que els començava a caure a sobre. Són encantadors, però va haver-hi uns quants comentaris en pla «uf, això millor que no».”

Aconseguir que els músics arrisquin una mica, però, és una cosa que Elias està aconseguint cada cop més. La clau, sempre, és “treballar en equip”, parlar abans de fer clic ni que sigui deu minuts i procurar, sobretot, “no imposar el teu ego de fotògraf per sobre del seu ego de músics”. “La generació d'ara està una mica acollonida –assenyala–. Recordo, per exemple, una vegada que vaig anar a Eivissa a fer fotos al Gerard Quintana i vaig al·lucinar, ja que entenia realment que allò era una part important del seu treball.”

És el cas, segur, d'Els Amics de les Arts, que tot i projectar també una imatge de persones corrents, es van ben implicar en les sessions dels seus dos últims discos, realitzades en un bosc de Sant Hilari Sacalm –en el cas de Bed & Breakfast– i en paisatges del cap de Creus, la Molina i la Garrotxa –en el d'Espècies per catalogar–. “No cal tenir una actitud d'estrella per fer coses boniques”, apunta Acevedo, que també ha fotografiat, dalt d'una barca al pantà de Sau, La Iaia. “Amb Els Amics sempre hem tingut temps per preparar-ho, i això ajuda a poder articular un discurs. Amb Bed & Breakfast, que tenia cançons com Reykjavik, volíem transmetre la sensació d'exotisme en un lloc fred. Amb Espècies per catalogar, d'altra banda, vam estar tres dies movent-nos per tot Catalunya. El disc tenia un caràcter d'exploració, de descobriment de nous mons, i vam voler-ho reflectir. Els va semblar perfecte estar al servei del disc i no mostrar-se mai en primer pla.” Quan, d'aquí a un temps, recordem aquests temps actuals de pop assenyat i quotidià, caldrà recórrer a la seva feina. Ells són els fotògrafs, com prediquen Manel en la seva versió de Pulp, de la gent normal.