Una terra de poetes
“Som una terra de poetes”, comenta Pere Ballart, i és una de les moltes i riques conclusions que es poden extreure de l'antologia que acaba de publicar, amb Jordi Julià, encarregada per Viena: Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys.
Aquest volum de prop de 500 pàgines inaugura la col·lecció El Far de Viena, dedicada a la cultura catalana. “Una de les nostres col·leccions emblemàtiques és El Cercle de Viena, de clàssics internacionals, sempre amb textos traduïts; vam pensar que calia fer el mateix amb la nostra literatura”, comenta l'editora Isabel Monsó.
Pere Ballart (Barcelona, 1964), estudiós de la poesia lírica, i Jordi Julià (Sant Celoni, 1972), també estudiós i poeta –tots dos professors de Teoria de la Literatura Comparada a la UAB–, afirmen que han “mirat enrere sense ira, sense pontificar; perquè aquesta antologia és una reivindicació de la riquesa de la nostra cultura abans no es perdi; darrere hi ha una identitat com a poble i com a llengua”, afirma Ballart.
El volum, que inclou una introducció general sobre la poesia catalana dels darrers cent anys, obeeix a una sèrie de característiques. L'editorial va demanar no sobrepassar les 500 pàgines i això va condicionar la tria: del 1911 (any de la mort de Maragall) al 2011, i de poetes nascuts, màxim, el 1959 (any de la mort de Riba). El primer és Joan Maragall i el darrer, per edat, Albert Roig. En total, 150 poetes i 300 poemes. “No és una antologia de poetes, ho és de poemes; més que crítics, hem volgut ser lectors”, comenta Ballart. “La quantitat de poemes és proporcional a la importància del poeta”, explica Julià per justificar que de molts poetes hi ha una peça i d'altres diverses pàgines. I afegeix: “Més que una antologia, hem volgut fer una proposta de lectura i reivindicar una tradició i oferir la versatilitat d'aquesta tradició”.
“Ens hem trobat sorpreses, com ara poetes sobrevalorats, però també de poc coneguts boníssims, com Roser Matheu i el seu Poema de la fam, o Francesc Almela”, confessa Ballart.
Una de les parts importants de l'antologia són els davantals, els textos breus escrits escrupolosament a quatre mans, en què més enllà de les dades biogràfiques dels poetes fan “una justificació de la tria” a l'inici de cada entrada de poeta. “Cada nom és una baula de la mateixa cadena, i hi ha poetes de tots els Països Catalans perquè som una terra de poetes”, assegura Ballart.
Coincideixen que “una tria sempre comporta una exclusió i, lògicament, hi haurà a qui no li agradi; fem una revisió personal i particular de cent anys de poesia catalana”, explica Jordi Julià, i afegeix amb un divertit canvi de registre: “De fet, ha estat com fer una alineació: tens una plantilla de 25 grans jugadors i només poden jugar 11. Hi haurà qui ens critiqui per haver fet jugar Alexis i no Villa.”
Una altra característica és que posen a la mateixa alçada poetes clàssics (Foix, Riba, Carner) amb autors coneguts per altres facetes (Rodoreda, Dalí) i també amb cantautors (M.M. Bonet, Sisa, Serrat, Montllor, Llach...). “Volem eliminar la idea que una antologia és una mostra d'alta cultura, que ho és, però també de cultura popular”, afirma Ballart.