L'art, l'estímul per viure

Víctor Jaenada no es vol morir. Vostè i jo, tampoc, oi? Però a ell, l'obsessió per la mort el domina d'una altra manera: el desespera pensar que se'n pot anar d'aquest món sense haver erigit una obra artística que el transcendeixi. Diran: «vaja, un altre artista amb anhels de grandesa.» I no s'equivocaran, però en el seu cas la cosa és més seriosa que la de la majoria d'artistes que van de divins per la vida i assoleixen la glòria immediata subordinats a les regles del joc del mercat de l'art. Un desig de significació curt de mires que a Jaenada no el convenç perquè, insistim, el que ell realment vol és llegar una obra amb una raó de ser que perduri quan ja estigui criant malves. Ell ja no hi serà, però sí la seva sang, que és la tinta que fa servir per escriure poemes; els pèls de la seva barba i del seu pubis, per fer pintura matèrica; i les seves ungles, que col·lecciona des de fa quinze anys per crear una obra magna que calcula que podria estar enllestida... el 2077, l'hipotètic any de la seva mort. L'art és el seu estímul per viure.

És probable que el nom de Víctor Jaenada no els digui res («no serà parent de l'actor Óscar Jaenada?»; és el seu germà), com tants altres noms d'artistes en l'historial dels quals només consten aventures en espais alternatius que mai, o gairebé mai, apareixen ni en un trist raconet dels grans mitjans de difusió. Però Jaenada ha fet el salt en el circuit oficial, en una galeria situada al carrer artístic de més pedigrí (la Balaguer, a la qual s'ha d'aplaudir el seu esperit de risc, i més en els temps que corren), i ara sembla que Barcelona hagi descobert un nou artista. De nou en té poc, perquè el seu projecte artístic ja està bregat en anys de batalla creativa silenciosa (això va per als que tenen sordesa quan emergeixen propostes artístiques difícils de classificar) en el seu taller d'Esplugues de Llobregat, ciutat on va néixer el 1977.

Jaenada és un creador independent –escassegen!– que es mou en un terreny fronterer –estret com una mala cosa, i d'aquí el seu atreviment– entre la pintura de concepció clàssica i els impulsos conceptuals de tradició continuada a Catalunya, dels quals ell escup més que beu per distanciar-se d'un esnobisme que tots coneixem i reconeixem. I és que la seva obra desprèn un perfum fresc i reconfortant, i no pas perquè faci cap cant a la joia de la vida, i no cal dir que al pervers sistema de l'art, sinó més aviat tot al contrari, dilueix les seves pròpies pors i vanitats com a artista amb les inseguretats i angoixes de l'home d'avui, sotmès a una pressió individualista que el fa cada vegada més indefens. Jaenada és creador i espectador al mateix temps del seu treball, un doble rol que vol que exerceixi l'espectador, és a dir, que també se senti part implicada en el procés de l'art. Jaenada amaga més que ensenya, per excitar l'espectador perquè entri en aquest joc, que no és sinó el del coneixement.