Sadurní Tubau publica ‘El somni de Gregor Samsa', un premi Palol subversiu

La bellesa convulsa de Breton no és estranya a Sadurní Tubau (Castellar del Vallès, 1949), un poeta amb uns quants llibres publicats, però desconegut als cercles de prestigi, que exerceix de professor d'arts plàstiques i sol anar pel món amb una gorra de gairell i un posat pesant i pacient. El seu últim llibre, El somni de Gregor Samsa (Columna), va rebre el setembre passat el premi Miquel de Palol de poesia a Girona, i el més sorprès de tots semblava ell mateix, que no entén pas la poesia com un exercici de preciosisme i molt menys com una exhibició de saló, sinó més aviat com un acte de furor, com el que el va empènyer a escriure tot un poemari dedicat a la Casita Blanca en plena ràbia per la clausura del meublé més antic de Barcelona, un treball per descomptat encara inèdit.

El somni de Gregor Samsa, un sol poema riu que es desplega com els successius estadis d'un deliri, té un origen igualment explícit i no menys vehement: Sadurní Tubau es fica dins la pell del cèlebre personatge kafkià per assumir, investit com ell sobtadament de la naturalesa del monstre, la pertinença a un món fet d'horror i de bellesa, de somni i vigília, de laberints i clavegueres, en un viatge al·lucinatori per la modernitat i alguns dels seus ídols (el temps, el sexe, l'oblit, la soledat, el poder, el remordiment), amb uns quants convidats d'honor que reforcen, més que temperar-lo, el caràcter febrós del discurs: des de Darwin a Marilyn Monroe, des de Caribdis i Escil·la a King Kong, i Keats, Blake, Hipòcrates, el Bosch, Da Vinci, Munch, Bacon, Swedenborg, Freud, Kierkegaard, Bolaño, Orwell, Cleòpatra, la reina Hatshepsut, Pomona, Orson Wells, E.T., Déu i, naturalment, Kafka mateix, amb qui l'escarabat Samsa s'acaba citant al cementiri jueu de Praga per fer-li saber que “la mort és un trist os”. Però en consonància amb la ment d'un oficinista transformat d'un dia al'altre en un insecte repugnant, cap d'aquests noms té ressonàncies de culte, sinó que són convocats al poema com productes de consum, al mateix nivell, posem per cas, que les sopes Campbell o les joies de Bulgari. Jordi Valls ho adverteix al pròleg: la de Tubau és una poesia de “sotrac” que no tem la sordidesa si el món, ben mirat, l'hi posa constantment al davant. Però una criatura aberrant és també un ésser vivent que pot arribar a somiar algú que li parli “amb humana tendresa”, perquè aquest monstre, al capdavall, no fa sinó intentar “saber si té dret a tenir una ànima”.