Desafiar les fronteres per trobar la ficció

Joaquim Jordà afirmava fa uns anys que ell estava rodant documentals perquè podia sentir-se infinitament més lliure que treballant segons els dictàmens que regeixen la ficció en aquest país. Determinats sistemes de producció encarien els productes i en frenaven les possibilitats creatives. En fer aquesta afirmació reconeixia que allò que el motivava era el desig de ficció i que el documental és un instrument possibilista. El primer llargmetratge d'Elías León Seminiani es titula Mapa i està nominat al Goya al millor documental. Si no tingués l'etiqueta de documental, la pel·lícula podria ser, però, una mena de replica d'aquelles que Fernando Trueba o Fernando Colomo rodaven al començament dels anys vuitanta com Opera prima o ¿Qué hace una chica como tu en un sitio como éste? De fet, la proposta seria el resultat d'una trobada impossible, a començament dels anys vuitanta, entre Chris Marker i Woody Allen, quan el primer rodava Sans Soleil i el segon, Manhattan.

L'etiqueta de documental, però, predisposa a trobar-nos amb una altra cosa. Fa que els espectadors ens creguem que allò que domina és el discurs sobre la realitat, una posició autobiogràfica i una voluntat de descriure uns fets que no formen part dels possibles, sinó d'una hipotètica veritat. Mapa és, però, una pel·lícula vocacionalment mentidera perquè allò que la motiva no és més que el desig de fabular. Totes les convencions que solen marcar les fronteres entre ficció, documental, cinema assaig o cinema d'avantguarda s'estavellen davant les imatges de Mapa, perquè el gran mèrit d'aquesta intel·ligent opera prima és que desafia totes les convencions per convertir-se en una mena de diari filmat en què el jo autobiogràfic no para de projectar-se cap un món que funciona segons els desitjos del protagonista.

L'estructura de Mapa és molt simple. Un antic treballador de televisió es queda sense feina i s'ho deixa córrer amb la xicota. Cansat de la vida quotidiana a Madrid, decideix anar-se'n a l'Índia. Allà probablement trobarà un amor fortuït producte d'una trobada casual. Després de passejar per l'Índia s'adona que no li funcionarà i decideix tornar a casa, retrobar un altre antic amor i continuar filmant les anades i vingudes del seu desig. Elías León Seminiani roda tot això sense actors, amb l'omnipresència de la seva veu en off i la presència d'algunes persones reals que reinterpreten allò que ell vol que siguin en la seva vida. Tot plegat resulta una comèdia àgil que no fa més que donar voltes sobre l'etern tema de com l'imaginari pot arribar a configurar una idea de l'amor que no para d'estavellar-se contra els moviments de la vida.

La gran paradoxa de l'operació duta a terme amb Mapa és que al darrere del desig de trencar fronteres i de buscar un altre camí que desafiï la hibridació, s'hi amaga un desig de reconfiguració dels models de cinema. Davant d'un model oficial que no para de recordar-nos que els grans negocis requereixen parafernàlies grandiloqüents parlades en anglès, León Seminiani ens retorna el plaer dels contes poc morals però també el desig d'una escriptura nova que trenca amb els paràmetres del cinema de la contemplació que semblava dominar el cinema més interessant. La seva aposta no es troba gaire lluny de la de Javier Rebollo pel que fa a la utilització d'una paraula omnipresent, però en aquest cas la paraula no deixa de marcar la presència d'un jo caricaturesc que juga amb la creativitat, el muntatge i el ritme de la narració. El resultat final és una pel·lícula sorprenentment divertida, imaginativa i molt estimulant.