Alma, l'ànima d'Alfred Hitchcock

No és estrany que una pel·lícula sobre Hitchcock posi al centre de la trama la producció de Psicosi, la seva pel·lícula més famosa. A l'excepcional llibre que li va dedicar François Truffaut, El cinema segons Hitchcock, una llarga entrevista del crític i cineasta francès al director anglès en què analitzen tota la seva filmografia, diu aquest últim sobre Psicosi: “La construcció d'aquesta pel·lícula és molt interessant i és la meva experiència més apassionant com a joc amb el públic. Amb Psicosi, dirigia els espectadors exactament igual com si toqués l'orgue”.

Adscrita, doncs, a l'anomenat cinema dins del cinema, centrada en la creació d'una obra mestra, Hitchcock (la pel·lícula que arriba avui als cinemes) té els avantatges i inconvenients d'aquest subgènere cinematogràfic: d'una banda, es construeix a partir d'uns personatges i fets excepcionals, una història apassionant amb final feliç; de l'altra, el perill –enorme– de quedar a l'ombra de l'obra sobre la qual es parla, i la dificultat d'agafar actors actuals i fer-los interpretar personatges perfectament gravats a la retina del públic. Posar Anthony Hopkins en el paper d'Alfred Hitchcock i Scarlett Johansson en el de Janet Leigh era una operació arriscada, tant com ho va ser fa un any que Michelle Williams interpretés Marilyn Monroe a La meva setmana amb Marilyn (en aquest cas més reeixida, segons l'Acadèmia de Hollywood, que la va nominar a l'Oscar).

Tornant a Psicosi (1960), Alfred Hitchcock confessava a Truffaut que “l'únic que em va agradar del llibre i em va decidir a fer la pel·lícula va ser la instantaneïtat de l'escena de la dutxa; és quelcom completament inesperat, i per això, em va semblar interessat”. És un efecte sorpresa que el director va multiplicar a la pel·lícula triant per a aquest paper l'estrella principal de la pel·lícula, Janet Leigh: “No hi ha costum de matar l'estrella en el primer terç del film”, deia Hitchcock, una frase que en l'actualitat encara és perfectament vigent.

En el seu primer llargmetratge de ficció, el guionista anglès Sacha Gervasi (coautor del guió de La terminal, de Spielberg i director del documental Anvil: el somni d'una banda de rock) mostra la difícil gestació de Psicosi, una pel·lícula que va finançar el mateix Hitchcock hipotecant la seva mansió, i que finalment es va convertir en la més famosa de les 53 que va dirigir. Gervasi ens mostra les disputes del director amb l'estudi Paramount, alguns moments del rodatge de la pel·lícula... Però no és la difícil creació d'una obra mestra el que interessa Sacha Gervasi, sinó descobrir la veritable personalitat d'Alfred Hitchcock, un home que va conrear hàbilment la imatge pública amagant com era de debò. La clau, per a Gervasi, es troba en una dona. I no és cap de les actrius rosses que van abundar a la seva filmografia, sinó en la seva muller, Alma Reville, una guionista plena de talent que, des de darrere els bastidors va contribuir decisivament a l'èxit del director. Sacha Gervasi converteix Hopkins en un geni brillant i neuròtic, profundament enamorat d'Alma –interpretada per Helen Mirren–, que era molt més que la seva esposa: tot l'hi ho consultava, estava gelós d'ella i la feia sentir gelosa amb els seus flirtejos amb les actrius rosses, i de vegades l'ajudava a superar els col·lapses creatius.

Sacha Gervasi converteix la història d'amor d'Alfred i Alma en l'eix central de la pel·lícula, i si hem de fer cas de la seva tesi, ella també és responsable de la sensació que evocava el crític canadenc David Gilmour al llibre Cineclub, quan va veure per primer cop Psicosi: “A vegades, tens tanta por que quedes paralitzat, l'electricitat et recorre el cos com si haguessis posat el dit en un endoll de la paret”.