Aferrar-se al present

Amb els anys, Feliu For­mosa ha anat cons­truint una sòlida obra die­tarística que el situa entre els grans memo­ri­a­lis­tes con­tem­po­ra­nis. Ara, després dels dos volums A con­tra­temps i El som­riure de l'atzar (2005), hi torna amb Sala de miralls una extensa mos­tra d'ano­ta­ci­ons del seu die­tari per­so­nal entre març i desem­bre del 2010.

A l'inici del text, For­mosa ens con­fessa la seva intenció “de fer un diari sense cap al·lusió als meus anys i a les refle­xi­ons sobre els estats d'ànim depres­sius que l'edat em pro­pi­cia. Em pro­po­sava, doncs, par­lar de lec­tu­res, experiències cul­tu­rals, rela­ci­ons huma­nes afer­rant-me al pre­sent”. En gene­ral, For­mosa com­pleix el seu propòsit d'evi­tar les cai­gu­des en el pate­tisme del diari íntim i man­te­nir un diari per­so­nal que té com a objec­tiu prin­ci­pal cop­sar, apre­hen­dre i fixar la força vital i eva­nes­cent del moment pre­sent. En defi­ni­tiva, cap­tu­rar el valor can­dent del pre­sent ha estat un dels motius cen­trals de l'obra die­tarística de For­mosa des del prin­cipi a El pre­sent vul­ne­ra­ble (1973-1978).

Sala de miralls és un títol molt apte per l'obra perquè resu­meix la volun­tat de reflec­tir el pre­sent i, de pas­sada, indi­rec­ta­ment, pro­jec­tar la imatge de l'autor que va expe­ri­men­tant l'embat cons­tant d'un pre­sent tan tumultuós com esquiu. El text és un flux de frag­ments enca­de­nats que recull obser­va­ci­ons de la rea­li­tat de l'entorn, refle­xi­ons sobre lec­tu­res, notícies sobre la pròpia obra de l'autor (tant l'ori­gi­nal com la traduïda), infor­ma­ci­ons sobre un ven­tall ampli d'acti­vi­tats cul­tu­rals, apunts de viatge, memòries i vivències per­so­nals, infor­ma­ci­ons i opi­ni­ons sobre història i política...

El nou die­tari de For­mosa es debat entre l'espon­taneïtat i l'artit­zació. Per una banda, el text es des­plega amb tran­quil·litat com si fos fruit de la imme­di­a­tesa més directa, però, per l'altra, es veu clara­ment que és fruit d'un esforç artístic inte­ri­o­rit­zat, que es per­cep en el ritme can­vi­ant de la llargària de les ano­ta­ci­ons i l'estruc­tu­ració cohe­rent dels mate­ri­als en blocs que cor­res­po­nen als mesos.

Ara bé, el millor del lli­bre és l'extra­or­dinària natu­ra­li­tat humana del to de l'autor i la dia­fa­ni­tat gai­rebé ini­gua­la­ble de la seva prosa. Pocs memo­ri­a­lis­tes superen For­mosa en aques­tes dues qüesti­ons i la seva obra die­tarística hau­ria d'esde­ve­nir un model per con­tra­res­tar els exces­sos d'infla­mació retòrica i per­so­nal de molts autors actu­als.