El món inquietant de Hoffmann

Les contes d'Hoffmann no és només La Barcarola, sinó una recreació intensa de l'esperit del món narratiu del torturat escriptor alemany E.T.A Hoffmann, convertit en protagonista d'aquesta òpera de Jacques Offenbach: la impossibilitat o la decepció de l'amor, a través de quatre personatges femenins; el conflicte entre vida i art; la incertesa respecte al que és real o imaginat; l'emergència del sinistre a partir de quatre variacions d'una mateixa personalitat malèfica, i sobretot la sensació d'una permanent amenaça que batega en el món conegut fins a fer-lo estrany. Per això és una òpera inquietant amb el contrapunt de belles melodies d'Offenbach que ofereixen lluïment a una soprano (si assumeix els quatre amors de Hoffmann) o a quatre, com és el cas d'aquest nou muntatge de l'obra que va estrenar-se dilluns al Liceu amb una funció dedicada al crític operístic recentment desaparegut Agustí Fancelli.

Tenint present la pintura malenconiosa del belga Léon Spilliaert (1881-1946), però també les vertiginoses espirals oculars que Saul Bass va crear per a Hitchcock, una escenografia minimalista, que crea diferents espais i buits a partir de parets corredisses, emmarca la posada en escena de Laurent Pelly, que aconsegueix transmetre l'univers inquietant de Hoffmann. Especialment brillant és el moment en què l'autòmat Olympia (una vibrant Kathleen Kim) interpreta la cèlebre ària Les oiseaux dans la charmille moguda per un mecanisme que, finalment, es fa visible. Tots els intèrprets van contribuir a un bon nivell conjunt, i va destacar el malèfic Laurent Nauri, la progressió de Michèle Losier com la musa del poeta, disfressada del company Nicklausse, i, en fi, la gran Natalie Dessay, que va renunciar als quatre rols per assumir només el de la dissortada Antonia, que mor perquè no pot deixar de cantar.