El botí de la mar brava

En un sol diumenge, el 22 de març de 1654, una violenta mestralada va fer naufragar a la costa del cap de Creus dos galions que feien la ruta cap a Gènova. Hi van morir més de cent vint tripulants, entre ells l'ambaixador del duc de Mòdena, que viatjava en l'Annunziata, un mercant genovès que provenia de Lisboa i portava tabac del Brasil, pebre, canyella i sucre, a més de diners en abundància, en bona part per satisfer els préstecs dels banquers genovesos a la causa felipista, quan va sotsobrar entre el rocam de cala Portaló, a Cadaqués. L'altre vaixell, el Gran Pelikana, era un navili de guerra alemany, procedent de Cadis, que va arrossegar amb ell a les profunditats del Balandrau, prop de l'illa de la Galera del Port de la Selva, la seva càrrega de lingots de plata, diamants, or i sacs plens de diners, alguns destinats a les missions de Terra Santa, d'altres obtinguts del contraban.

Abans no va presentar-se al lloc l'autoritat reial, advertida de la catàstrofe, van transcórrer disset dies durant els quals pescadors, pagesos, corsaris, militars i miquelets van rapinyar tot el que van poder de les restes dels galions. Els saquejos de la població, sobre els quals van reclamar també els seus drets els frares de l'orde de Sant Francesc, els monjos de Sant Pere de Roda i el governador del comtat d'Empúries, van donar lloc a la instrucció d'un procés el 1655 del qual tampoc va sortir gaire ben parat Antonio Pastor i de Costa, l'alt funcionari enviat pel virrei Joan Josep d'Àustria perquè posés fre al pillatge i recuperés els béns d'uns naufragis que, tot i la guerra amb França, la corona entenia que s'havia produït en aigües de jurisdicció espanyola. Ni d'aquell luctuós enfonsament ni de l'espoli que el va seguir, que va encendre també la cobdícia de l'interventor reial, no se'n tindria avui cap notícia si no fos per les al·legacions de la defensa en aquell judici i que el filòleg i historiador Pep Vila ha rastrejat i descrit a La memòria sota el mar. El naufragi de l'‘Annunziata' i la ‘Gran Pelikana' en aigües del cap de Creus, un llibret publicat per l'Institut d'Estudis Gironins i l'Associació d'Estudis Rossellonesos.

Josep Pla ja havia sentit curiositat per unes actes que havia pogut consultar a la biblioteca de Josep Rahola i que va resumir en un dels capítols d'Aigua de mar. Va ser a través d'aquesta font literària que Vila va tenir coneixement d'una catàstrofe marítima de la qual no quedava memòria, encara que sí algunes llegendes. El poeta Carles Fages de Climent, per exemple, assegurava que un seu besavi s'havia enriquit gràcies al botí obtingut de l'Annunziata, del qual no fa gaire encara es va recuperar part d'una quaderna. El plec d'al·legacions que es conserva al Seminari de Girona i que ha consultat Vila permet conèixer nombrosos detalls del cas en aquelles mars procel·loses, com ara que el poble sencer va participar en la rapinya, fins i tot prenent les joies dels cadàvers que suraven a l'aigua; que el mateix administrador reial, que va guanyar-se l'odi de tots els cadaquesencs, va comerciar avantatjosament amb el botí “aprofitant que a Cadaqués no hi havia notari” i podia declarar a conveniència la quantitat de béns recuperats, que alguns vilatans van informar els francesos del lloc del naufragi per revenja contra una monarquia espanyola que avorrien, i que l'obsessió per les riqueses submergides va ser d'una tal envergadura, que el virrei va accedir a fabricar expressament i enviar a la recòndita Selva de Mar un enginy més efectiu que els garfis que es feien servir per extraure les saques amb diners dels vaixells. Era la famosa “campana de Cadaqués”, una caixa d'immersió molt rudimentària en la qual van perdre la vida dos bussos però que va permetre recuperar 110.000 rals. De 40.000 més i de bona part de la plata i les joies, no se'n va trobar cap rastre. Pep Vila destaca la modernitat de l'episodi, que demostra que “la corrupció i la cobdícia humanes són immemorials”.