Estampes dels Goya
‘Blancaneu' i ‘Lo imposible' certifiquen el bon moment del cinema català en una gala reivindicativa, però menys impactant que la del 2003 i el “no a la guerra”
L'efecte sorpresa i la manca de precedents reivindicatius als Goya va convertir la gala del 2003, ara fa deu anys, en una de les més recordades d'aquests premis. Tant o més que Te doy mis ojos, la guanyadora d'aquell any, va quedar fixat a la memòria el “nunca máis” i el “no a la guerra” (de l'Iraq). Tot feia preveure que la gala de diumenge seria una cerimònia molt crítica amb les polítiques culturals del PP, i efectivament, així va ser, amb el president de l'Acadèmia –Enrique González Macho–, Candela Peña i Maribel Verdú com a veus més reivindicatives. Però vistes les reaccions d'ahir, sembla que de tan previsibles i esperades les queixes van perdre força.
Enrique González Macho va destacar ahir en declaracions a Efe que els convidats “poden dir el que els doni la gana”, però “no va ser un míting”. Reconeix que havia cridat a la contenció, però mai a la censura: “En la gala es va demostrar que no n'hi havia. Hi va haver moltes coses però va ser correcte tot, menys un parell d'intervencions fora de to.”
El ministre de Cultura José Ignacio Wert, principal blanc de les crítiques, treia importància ahir a l'assumpte: “En democràcia cal estar obert a qualsevol crítica, encara que un pensi que estigui més o menys justificada. Si s'expressa de forma educada, no ha de provocar-me malestar.”
El cinema català va tornar a mostrar múscul als premis Goya, igual que fa dos anys amb Pa negre. Els deu premis Goya de Blancaneu (producció catalana), els cinc de Lo imposible (bona part dels quals per a professionals catalans) i els tres de Les aventures de Tadeu Jones situen aquest any la indústria del país a dalt del podi. També va resultar premiada Candela Peña, i en el seu discurs va denunciar: “He vist morir el meu pare en un hospital públic on no hi havia ni mantes per tapar els malalts ni aigua per beure.” En l'apartat de reaccions d'ahir cal destacar la nota d'aclariment de la direcció de l'hospital de Viladecans al qual es referia l'actriu: “L'atenció sanitària prestada va ser l'adequada en tot moment i no consta cap reclamació de la família per aquest cas.” I hi afegeix que “cada pacient ingressat rep una ampolla d'aigua d'1,5 litres cada dia”.
També hi va haver una nota de disculpa de l'Acadèmia per l'error en donar com a guanyadors del Goya a la millor cançó els creadors de Línies paral·leles, d'Els nens salvatges. “En cap moment hi ha hagut cap irregularitat ni s'ha vulnerat cap protocol”, afirma, i ho atribueix tot a un error dels actors que llegien el premi, Adriana Ugarte i Carlos Santos.
Una estatueta al fons del mar
J.A. Bayona va protagonitzar un dels moments més emotius de la gala, quan va rebre el Goya a la millor direcció per Lo imposible i, a punt d'esclatar en llàgrimes, va baixar de l'escenari per entregar-lo a María Belón, la supervivent del tsunami al sud-est asiàtic que va inspirar la pel·lícula. De tornada a l'escenari, Bayona va explicar el que ella li havia dit a cau d'orella: que el premi era per a totes les víctimes d'aquella catàstrofe natural, que va tenir lloc el 2004. María Belón va anunciar ahir que l'estatueta aniria a parar al fons del mar, en homenatge a les víctimes del tsunami. “No llençaré el Goya al mar, el donaré a qui correspon. Els autèntics propietaris són al fons del mar, les 230.000 persones, ells són els autèntics protagonistes de la pel·lícula”, va declarar María Belón a RAC1.
