Més que galeria, club

Les galeries d'art han estat històricament el primer punt de trobada entre els artistes i el públic. En aquests espais és on la màgia de la descoberta de l'art uneix, sovint per sempre més, el creador amb la societat. Els últims anys, però, alguna cosa grinyola en el seu funcionament. La crisi actual no ha fet res més que accelerar l'inevitable canvi de paradigma al qual estan sotmeses les galeries, distanciades com mai del públic, tant de l'aficionat com del col·leccionista. Van rebre un primer avís als noranta, després de la bogeria de ventes dels vuitanta (bombolla artística de la que avui se'n paguen les pitjors conseqüències), però és ara que l'advertència sona a definitiva.

I què cal fer? En els períodes de transició, és a dir, quan els vells models s'han esgotat i els emergents només s'intueixen, hi ha dues opcions de resistència: aguantar sense assumir cap risc (per entendre'ns: tirar de fons d'art) o jugar-se-la tot experimentant amb fórmules híbrides i estranyes que, qui ho sap, potser contenen la clau d'aquest futur imprevisible. No ens podem imaginar un demà sense galeries, sense uns espais on, per la seva proximitat amb la gent, han estat tan importants en l'educació de la mirada artística. Però cada cop ens costa més imaginar un demà amb el tipus de galeries que perviuen avui, en un context de daltabaix econòmic que les manté permanentment a l'UCI.

Insistim; què cal fer? Recuperar l'esperit de comunitat. Recuperar l'essència de la galeria com a espai que connecta les sensibilitats i les complicitats de l'artista i del públic. Darrerament, han aparegut nous models de galeria que incideixen en aquesta qüestió, no ja només des del món underground, sinó des del mateix establishment del sector. Tot un factòtum del galerisme barceloní com és Carles Taché ha obert una segona galeria, al mateix Consell de Cent, en què explora els nous gustos i criteris artístics amb propostes multidisciplinàries. Les crisis sacsegen fort i sense compassions, i fan que la ciutat s'ampliï i s'amplifiqui. Els centres de referència (Consell de Cent) trontollen i la ciutat es fa gran. La perifèria s'imposa com a laboratori de nous projectes. I és aquí on s'encabeix una nova galeria que va obrir fa uns mesos al carrer Johan Sebastian Bach, al número 14, a la part alta de Barcelona. És la galeria B,14, i la seva propietària és una empresària russa, Natalia Txerdantseva, que viu des de fa cinc anys a Catalunya. Txerdantseva, que té greus problemes per comunicar-se (no parla ni anglès ni castellà), es va enamorar de la Costa Brava i ara, des de Barcelona, ha fet aquesta aposta per una galeria que és molt més que una galeria. B,14 és un club d'art contemporani que defensa una oferta artística plural, fresca i jove sota aquest concepte de club o espai amable i acollidor on passen moltes coses a més a més d'unes exposicions que pengen d'una paret.

L'arquitectura de l'espai és tota una declaració d'intencions. Hi ha tres àmbits diferenciats, i el primer, el que rep el visitant, és una cafeteria restaurant amb una àmplia llibreria de revistes i de publicacions diverses sobre el món de l'art. És una primera aproximació, lúdica i desenfadada si es vol, que té continuïtat en una segona sala on hi ha la galeria d'art. Encara en una tercera zona, hi ha el projecte de formació de B,14, amb tallers per a infants i adults que, com la cafeteria, són una picada d'ullet a la gent del mateix barri de Sarrià.

El territori de la galeria el domina Patrícia Carrasco, la seva directora, que té cura d'una programació amb sentit i coherència. Actualment, presenta una exposició de Fito Conesa (Cartagena, 1980), establert des de fa anys a Barcelona i que ja ha superat l'incòmode etiqueta d'artista emergent. Fidel als seus neguits artístics, Conesa proposa una mostra, Un, out, less (es pot visitar fins al 8 de març), amb tres peces molt sintonitzades amb aquest canvi de format que afecta a la realitat de l'art: el seu treball, que invoca les nostres emocions amb subtileses i finesa (la música hi juga un rol magnètic), ens parla de conceptes com el de punt d'inflexió, trànsits emocionals, l'èxit i el fracàs personal... i de situacions pertorbadores en què sembla que tot és com sempre i resulta que ja hi ha la llavor d'alguna cosa enigmàtica que ho transformarà tot...

Conesa també ens adverteix que l'art és, per sobre de tot, la força d'un misteri del que cal apreciar tant o més allò que no es veu que allò que és tan evident. Una de les obres que exhibeix és una caixa tancada amb una sèrie d'objectes personals seus a dins que només descobrirà la persona que es decideixi a comprar-la.