Bon guió amb previsible final feliç

Res no podia anar malament: el grup català més estimat del moment, el que més premis Enderrock ha obtingut per votació popular –quatre: millor grup de pop-rock, videoclip, lletra de cançó i web–, va actuar dissabte a La Mirona, la millor sala de concerts de Catalunya –també segons els lectors d'Enderrock–, plena com en les grans ocasions. I aquesta ho era: només deu mesos després d'haver emplenat la sala gran de l'Auditori de Girona, en el tram inicial de la gira d'Espècies per catalogar, Els Amics de les Arts van triar la sala saltenca per fer-hi un dels últims concerts de presentació –ja només en queden quatre– del seu tercer disc i van aconseguir-hi un altre ple, previsible, però no per això menys meritori.

Amb la confiança i el rodatge que donen haver fet prop de 80 concerts en un any, el quartet, reforçat amb les habituals seccions rítmica i de vents, va obrir el concert amb quatre cançons de l'últim disc, Carnaval, Monsieur Cousteau, Miracles i Ciència-ficció, abans de recuperar alguns èxits anteriors: Súper bon noi –ells sí que són els gendres que voldrien totes les sogres– lligada amb L'home que treballa fent de gos, i aquesta seguida coherentment per L'home que dobla en Bruce Willis, encadenada amb Armengol, un tema que ha canviat tant amb el temps que ja només es reconeix per la lletra.

A l'equador del concert van sonar les sempre efectives A vegades –la més votada pels fans en els seus concerts a la carta, amb votacions per internet– i Les meves ex i tu, abans d'entrar en terrenys més malenconiosos amb Els ocells i Louisiana o els camps de cotó. Un altre bon encadenament, en aquest cas cinematogràfic –A aquestes alçades de la pel·lícula i Jean-Luc–, va anar precedit d'una divertida dissertació d'en Joan Enric sobre la hipotètica pel·lícula que pensen rodar quan acabin la gira: una història de ciència-ficció futurista sobre poderosos que es lucren amb sobres màgics i que fan pujar l'IVA dels espectacles al 21% per poder anar sols als concerts i continuar el seu enriquiment amb el blanqueig de diners i una posterior amnistia fiscal. “Jo tot això ho he vist en una sèrie”, li replica en Ferran, dubtant de l'originalitat de l'argument. “Ah, sí? En quina cadena?” “En el 3/24.”

Tot i que en els concerts de sala els músics va més a la idea i no xerren tant com en els de teatre o auditori, Els Amics són Els Amics i mantenen ben actiu el seu singular sentit de l'humor, en diverses intervencions sobre quin és el moment més adequat per llançar el confeti i, especialment, quan introdueixen molt teatralment la seva apassionada miniòpera buffa, Bed & breakfast, situada estratègicament entre la generacional Per mars i muntanyes i una altra història d'efímeres passions nocturnes: L'affaire Sofia. Per al final van quedar la recuperada 4-3-3 i un altre dels encerts de l'últim disc, El matrimoni Arnolfini, de què han estrenat recentment un videoclip amb esplèndides gravacions en directe realitzades en diversos escenaris d'aquesta gira. En total 19 cançons en una hora i cinquanta minuts, en què destaca la comunió total entre el grup i el seu públic, que canta totes les cançons, les més antigues i les més recents, amb una passió que molts músics pagarien per provocar en les seves audiències. Quan acaba el concert, sona Sympathy for the devil dels Rolling Stones i, de sobte, es talla i comença Benvolgut de... Manel. Diabòlic!