Boirosa experiència humana

Serguei Loznitsa, documentalista que continua aportant documents sobre l'experiència humana un cop ha passat a la ficció amb els seus dos últims films, té present una consideració del filòsof rus Aleksandr Piatigorski: “Per ser simple, cal haver nascut en un lloc simple. I Rússia no és un lloc simple.” M'atreveixo a suposar que el cineasta estén la no-simplicitat russa a l'amplitud de l'antiga Unió Soviètica. Loznitsa va néixer fa 50 anys a la ucraïnesa Kíev i va créixer en territori bielorús, on ha rodat el seu film més recent, En la boira, relatiu a la Segona Guerra Mundial, que encara perdura sense que, com remarca el cineasta, els països que van ser integrats a la URSS hagin adquirit consciència de les devastadores conseqüències físiques i morals de la invasió alemanya i així, doncs, d'aquella guerra: la memòria dels fets no va trobar espai perquè va imposar-se la propaganda estalinista que exaltava la resistència heroica.

Loznitsa, en canvi, no vol parlar d'heroïcitats, sinó de l'experiència humana a través de la guerra i sobretot de la impossibilitat d'aquesta experiència. Tant és així que el tempta el nihilisme, però la seva reflexió (que no només implica el món de l'URSS perquè, al capdavall, cap lloc no és simple) no pot ser menyspreada. En tot cas, Loznitsa ha emprès una recerca a propòsit de la Segona Guerra Mundial al seu territori. Amb el documental Blockade, va treballar amb materials d'arxiu relatius al setge de Leningrad. En la seva primera ficció, My joy, el present ucraïnès i el passat de la guerra s'alternen amb una visió absolutament pessimista. I, mentre Loznitsa prepara la seva pròxima pel·lícula sobre la matança de jueus que va tenir lloc l'any 1941 a Bielorússia, ens arriba En la niebla, film basat en una novel·la de Vassil Bykov, novel·lista que va inspirar-se en les pròpies experiències com a soldat soviètic contra els nazis.

El relat parteix de quatre resistents condemnats a ser penjats a la forca per l'exèrcit alemany. Un dels quatre, però, no és penjat i, un cop alliberat, hi recau la sospita: la resistència suposa que ha delatat els altres. Quan dos resistents més es presenten a casa seva, el supervivent accepta la seva execució. No s'hi resisteix, malgrat que ni reconeix la traïció ni es defensa d'una acusació que ni tan sols és formulada. Amb una omnipresència de la natura i la violència fora de camp, el film mostra el recorregut dels tres homes (integrant episodis del passat de cadascun que els posa en una relació prèvia) cap a un desenllaç anunciat i, per tant, amb un caràcter tràgic, com si fos inevitable. Però la veritat del cas no se sap, de manera que Loznitsa entra en el grup de cineastes (com ara Antonioni, Angelopoulos o Tarkovski) que no només han explorat les possibilitats estètiques de la boira, sinó que l'han fet present per recordar-nos la incertesa del que som, la dificultat de saber i de la justícia moral. Serguei Loznitsa hi entra dignament.