El plaer per les formes

La manera de treballar l'escultura de Dominica Sánchez (Barcelona, 1945) és molt senzilla. Retalla amb cartró la maqueta de la futura peça, que després es convertirà en una escultura de ferro. El resultat són unes escultures tan lleugeres gairebé com el cartró original, que es poden moure amb facilitat i exposar en qualsevol posició. Pura tensió entre el ple i el buit. Aquesta dualitat es pot veure en el parell d'escultures anomenades Nana muda, que l'artista exposa aquests dies en la seva segona exposició individual a la galeria Fidel Balaguer de Barcelona. L'exposició reuneix escultures i dibuixos recents, que són germans en l'estètica i la intenció. Els dibuixos, però, tenen vida pròpia i mai són esbossos de les escultures.

Dominica Sánchez és una dona lluitadora, que no ha tirat mai la tovallola en això de l'art. No ha estat fàcil per a una dona de la seva generació, a la qual durant la seva joventut algun galerista de prestigi li havia arribat a dir que només exposaria obra seva després que hagués criat els seus fills. Ella ha resistit i ha estat fidel a si mateixa, sense doblegar-se ni a les modes ni a les tendències del mercat. Malgrat que prové d'una família humil, sense cap tipus de relació amb el món de l'art, recorda que de joveneta es quedava embadalida amb les fotografies d'obres d'art que es publicaven a la revista Destino. “Les veia mentre embolicava ous quan treballava com a dependenta”, explica. Així que va decidir inscriure's a la Llotja.

Provinent de la pintura informalista, fa una mica més d'una dècada la forma i la línia se li van imposar amb tanta força que va decidir dedicar-se només al dibuix i l'escultura. Tenia ànsia d'austeritat estètica. “No volia perdre el sentiment de síntesi; sempre dic que si hagués de ser músic, seria d'un sol instrument”, afirma. La seva obra és pura abstracció, sí, però admet que, en aquestes formes geomètriques i en els cercles i circumferències doblegats que conformen el seu univers, hi ha una referència, encara que sigui molt llunyana, a la figura humana, com succeeix amb els seus referents més estimats, com ara Brancusi, Giacometti i Modigliani. “Busco que la forma em sorprengui”, sosté. I així s'enfronta a la feina al seu taller: “Quan em poso a treballar, espero a veure què passa; per mi, és una forma de conèixer-me a mi mateixa, i una metàfora de la vida.” “Et lleves al matí i, per més que tinguis el dia planificat, desconeixes el que passarà i hauràs d'improvisar en un moment o un altre”, hi afegeix. Simultàniament a l'exposició de la Fidel Balaguer, Dominica Sánchez també participa en una exposició col·lectiva de dones artistes (amb Anke Blaue, Leticia Feduchi i Alícia Marsans) a la galeria Artur Ramon.