Cinema Critica

crítica

Àngel Quintana

Fàrmacs d'efectes col·laterals

Des de que va guanyar la Palma d'Or del Festival de Canes amb una curiosa òpera prima titulada Sexe, mentides i cintes de vídeo, Steven Soderbergh no ha parat de rodar fins al punt de convertir-se en un curiós cineasta tot terreny. La seva filmografia posa en evidència una estranya bulímia creativa molt poc freqüent en el cinema actual, que el pot portar a grans èxits comercials –la saga Ocean's Eleven o Traffic–, a pel·lícules de caràcter experimental –el seu Kafka– o a grans construccions historicopolítiques –el seu díptic sobre el Che Guevara– fins a productes que es troben propers a la sèrie B –Indomable, rodada a Barcelona. A tot això hi hem d'afegir que Soderbergh és el director de fotografia i muntador de bona part de les seves pel·lícules i que, a més, ha exercit com a productor d'una trentena de títols, el darrer del qual un documental-confessió sobre Roman Polanski.

El drama de Soderbergh radica al fet que, malgrat aquesta gran creativitat, cap pel·lícula seva no passarà als annals de la història del cinema i que darrere la seva trajectòria hi ha sempre un sentiment que ens trobem amb un director apassionat, carregat d'idees i eficient, però que no acaba d'arrodonir mai els seus productes. Efectos secundarios no és l'excepció a la norma, però té una curiosa peculiaritat: si les coses no canvien serà el darrer llargmetratge que dirigirà Soderbergh, encara que no es descarta que el veiem produint una futura sèrie de televisió.

Si es fan realitat les seves paraules, Efectos secundarios no seria un mal punt i final a una curiosa trajectòria. Darrere les imatges del film es posa constantment en evidència un clar sentit de la contenció narrativa, una recerca de l'essencialitat en el relat i un rebuig de tota mena de redundància. Hi ha una mena de mestratge que costa trobat en el cinema contemporani i que Soderbergh fa evident en una pel·lícula de gènere, que en cap cas no vol tenir la forma de pel·lícula testamentària o de reflexió de fi d'etapa.

Efectos secundarios s'obre amb les imatges del terra d'una habitació ple de taques de sang. Tot deixa entreveure que algú ha estat assassinat, però Soderbergh no ens mostra ni qui és la víctima, ni qui és el botxí. A partir d'aquest moment la pel·lícula es bifurca en dues pel·lícules possibles de caràcter diferenciat. La primera, que culminarà amb l'escena que afirmarà l'existència de l'assassinat, té com a protagonista una noia que pateix crisis d'autoestima després d'haver vist com la seva vida es trencava. El seu amant és a la presó, ella ha perdut una part dels seus somnis i tot plegat sembla anar a la deriva. La crisi personal la porta a intentar suïcidar-se. La trama d'aquesta primera part sembla centrar-se en els efectes secundaris del títol. La noia és la víctima d'un medicament que li ha receptat un psiquiatre i que té un seguit d'efectes col·laterals que la poden portar a perdre la consciència i a dur a terme accions agressives contra ella mateixa o contra els altres.

Al cap de mitja hora de metratge té lloc l'escena de l'assassinat i la trama de la pel·lícula deixa de ser una mena d'obra denúncia contra el poder i el mal ús dels fàrmacs, per convertir-se en un drama hitchcockià en què un psiquiatre intenta demostrar la seva innocència, busca pistes perquè no l'acusin de tenir interessos amb la indústria que ha subministrat el fàrmac i per aclarir la base de la intriga. En aquesta segona part entren en joc diversos personatges, entre ells una antiga psiquiatra, es remouen coses del passat recent i es mostra la crisi que el protagonista ha de suportar quan el cas fa perillar la seva relació matrimonial i la seva estabilitat.

És evident que Soderbergh no és Alfred Hithcock, però Efectos secundarios és una pel·lícula que s'articula al voltant d'un joc amb l'espectador. Tot allò que donaven per suposat que havia de ser la pel·lícula, deixa de ser-ho. En poc més d'una hora i mitja passem d'una pel·lícula contra els fàrmacs, a un drama judicial, per acabar posant en evidència un final sorprenent –en algun aspecte potser forçat– que ens acaba deixant descol·locats. Aquesta agilitat per anar d'un costat a l'altre, per trobar la informació clau però no subratllar-la o per enganyar-nos quan no ens ho esperem, la converteixen en una pel·lícula estimable.

D'autor a artesà
Wim Wenders va consagrar Soderbergh quan tenia 28 anys donant-li la Palma d'Or per Sexe, mentires i cintes de vídeo. Des de llavors, la seva trajectòria ha estat la d'un autor que volia convertir-se en un artesà tot terreny que no para de rodar. Efectos secundarios és, potser, la celebració / comiat d'un artesà que ha aconseguit un domini extraordinari del seu ofici.
Efectos colaterales
‘Side effects' Direcció: Steven Soderbergh Intèrprets:Rooney Mara, Jude Law, Catherine Zeta-Jones, Channing Tatum Gènere: Thriller País: EUA, 2013


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.