NARRATIVA
jordi capdevila
A la recerca de la placidesa
“M'he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l'he de retrobar escrivint”, deixa anar Esteve Miralles en un Quadern de notes que l'autor inicia l'estiu de fa tres anys en un ferri que el porta de vacances a la Toscana italiana. El motiu és clar: “Escriure em permetrà buidar-me, alliberar espai.”
Aquesta voluntat de retrobament mostra ben a les clares que l'escriptor té la sensació que se li va difuminant l'ànima, un ens sense definició, que és l'essència de la condició humana. No vol de cap manera “haver-la d'inventar” sinó recuperar “la seva essència”. Ell confessa que té unes clares evidències d'aquesta pèrdua: “però sobretot, i m'entristeix, l'enyoro.”
En aquest viatge a la bellesa natural, artística i històrica italiana la seva veu va transmetent la sensació que es troba a la meitat de la seva vida (va néixer el 1964 a Masquefa ) i que com a tants contemporanis seus se li escapa el moll de l'os de l'existència. La dispersió i l'ocupació en diferents feines, algunes de les quals no l'omplen, li impedeixen furgar a fons el sentit del seu caminar vital.
Per recuperar l'ànima, basteix un dietari d'un any de durada on explica no sols la seva activitat diària sinó les seves sensacions i les del seu entorn, la seva relació amb les persones que estima, amb els amics, i també amb coneixences casuals. Unes reflexions que li permeten anar tastant el color, sabor i essència del quefer diari per quedar-se amb els valors fonamentals i deixar de banda tanta fullaraca que a voltes enlluerna. I ho fa en profunditat en tot el teixit vital que l'envolta, des de la família fins a la feina, la política, la cultura, l'oci, les relacions socials, els moments satisfactoris, la política, la mort... Un striptease íntim i profund que el porta a recuperar i enfortir una ànima, la seva, que navegava en aigües turbulentes. Una ànima sense possibilitat de definició però amb un color concret: la veu ben negra.
Reflexió lenta, intel·lectual
El resultat és un llibre fascinant, sense ficció, on destria amb saviesa el gra de la palla i on troba en la reflexió lenta i intel·lectual la placidesa vital que li ha de permetre la recuperació íntima d'una ànima que avançava sense rumb fix i que ara ha encarrilat el camí per enriquir la seva existència: la vida mental, un poder lliure per retrobar-se plenament.
Aquest desfici per furgar el nucli de la vida, la seva i la de tothom, es reforça amb un text nítid, clar, incisiu, que en alguns moments arriba a l'excel·lència. Una narrativa inclassificable, que utilitza tots els gèneres literaris, i que enriqueix amb un gavadal d'aforismes que arrodoneixen i fan més entenedor el missatge que vol transmetre. Un d'aquests aforismes de dues línies, agafat a l'atzar, reflecteix la naturalesa del llibre: “L'ànima s'ha de cuidar, protegir-la, permetre-li ser centre, cultivar-la des de la bellesa.”
