Amsterdam, un festí d'art

Holanda culminarà aquest dimecres l'ambiciosa renovació dels museus de la plaça Museumplein d'Amsterdam. Ara que Barcelona sembla que, per fi, ha entès el concepte d'illa de museus –de moment, amb una primera versió limitada a una esplanada de museus a l'entorn més immediat del MNAC– i el seu potencial per al turisme cultural, ens convé mirar al nord, com sempre, i rastrejar, que no copiar, noves maneres de fer. Amsterdam està donant una gran lliçó d'orgull nacional pel seu art i els seus artistes, els d'ahir i els d'avui. I aquesta és justament la medicina que més li fa falta prendre a Catalunya, que arrossega una crisi d'autoestima molt preocupant que es manifesta amb estranys prejudicis pel nostre passat artístic i una inquietant indiferència envers la creació contemporània.

Els museus del segle XXI no funcionaran amb els paradigmes dels museus del XX. La solució no és cosir pedaços al vell sistema per aguantar uns anys més, sinó refer el model de dalt a baix. I això a Amsterdam ho han tingut molt clar. No ho han fet de pressa i corrents, ja que han necessitat una dècada per tancar el procés. Però els anys passen i avui els tres museus de la plaça Museumplein fan una altra cara i, sobretot, tenen una altra ànima.

Dimecres que ve, com diem, es posa punt final a la regeneració de l'illa de museus de la ciutat holandesa amb l'obertura al públic del Museu Van Gogh. Aquest centre va tancar a finals de l'any passat per desplegar una operació de reforma d'imatge i d'estructura que just coincideix enguany amb el 40è aniversari del museu i amb els 160 anys del naixement del pintor d'Els gira-sols. L'1 de maig, el museu reobrirà amb una exposició suggestiva, Van Gogh i el seu procés creatiu, per a la qual s'hi han dedicat vuit anys d'investigació. Una mostra que explora el mètode de treball de Van Gogh i que pretén invocar la gestació del seu geni, més enllà de la simple admiració de les obres. Els visitants descobriran quins materials utilitzava, inclús com els aconseguia, les seves condicions de treball, les seves fonts d'inspiració, amb quins altres creadors compartia idees...

Queda pendent d'inaugurar, l'any vinent, una nova entrada al museu amb l'objectiu de connectar l'espai que va dissenyar l'arquitecte japonès Kisho Kurokawa, l'any 1999, amb l'edifici històric ideat per Gerrit Rietveld. No cal dir que aquest nou accés tindrà el seu encaix amb l'ingrés als altres museus de la plaça, l'Stedelijk i el Rijksmuseum.

El Rijksmuseum és l'altra gran sorpresa d'aquesta primavera a Amsterdam. El museu nacional holandès, que es va inaugurar el llunyà 1885, ha reobert fa just uns dies després d'una dècada d'obres de remodelació, que han orquestrat els arquitectes sevillans Antonio Cruz y Antonio Ortiz. Ha calgut una inversió milionària (375 milions) per posar al dia la casa de Rembrandt i Vermeer, o el que és el mateix, la casa de les 8.000 peces que integren la nova col·lecció permanent del museu en un trajecte fascinant per 800 anys d'art holandès.

L'Stedelijk va ser el primer que va estrenar carcassa, la tardor passada, o millor dit, una nova estructura creada per l'estudi holandès Benthem Crouwel que la gent de la ciutat anomena la banyera. Agrada i disgusta a parts iguals, ja se sap. El museu d'art modern i contemporani d'Amsterdam, un dels més reputats d'Europa, també va exigir deu anys d'obres i un pressupost que amb els anys es va anar disparant (en principi, es volien invertir 17 milions i, al final, en va costar 127). A l'entorn del projecte, hi va haver molta polèmica, fins i tot un intent fallit per deslocalitzar-lo de la plaça. El seus veïns, el Rijksmuseum i el Museu Van Gogh, van posar al crit al cel i el seny es va imposar. El seny o la rauxa de l'art, depèn de com es miri.