El tango, dansa de la llibertat

Encara que bona part del metratge de Tango libre tingui lloc a l'interior d'un centre penitenciari, el seu to té poc a veure amb pel·lícules com Celda 211 de Daniel Monzón o Un prophète de Jacques Audiard. Un espai sòrdid com la presó esdevé l'excusa per construir una metàfora sobre l'amor i la llibertat, entesa en un sentit ampli i gairebé abstracte. El rerefons és una curiosa història quadrangular entre una dona que ha d'encarregar-se de mantenir un nen tota sola –Anne Paulicevich– ja que té dins la mateixa presó el marit –Sergi López– i l'amant –Jan Hammenecker–. En el torn de visites, ella i el seu fill es reparteixen el temps amb els dos homes, sense que se sàpiga de forma ben clara quin dels dos és l'hipotètic pare del nen. La situació triangular s'amplificarà gràcies a la presència d'un tercer home, el guardià de la presó –François Damiens– que ha conegut la noia en el transcurs d'unes classes de tango i que s'ha enamorat d'ella, malgrat que la seva timidesa no el deixa tirar endavant. El guardià de la presó és vist com un personatge solitari, misantrop i afectat d'una forta crisi interior que l'impedeix, a priori, prendre resolucions.

A partir d'aquest seguit d'elements, el cineasta belga Frédéric Fonteyne teixeix un seguit de situacions minimalistes que acaben reflectint de quina manera la llibertat sexual, la ruptura de les normes i el desig poden ser factors que poden portar cap a l'alliberació de l'individu. L'element clau per poder arrodonir la força de la metàfora no és altre que el tango.

El moment més brillant de tota la pel·lícula sorgeix quan, després de preguntar Sergi López als argentins que estan en el centre penitenciari si algú li pot ensenyar el tango, un vell ballador comença a engrescar la resta i entremig de les sales s'improvisa una ballada de tango. Un vell argentí recorda que “antigament el tango es ballava entre homes, ja que només hi havia a l'Argentina una dona per cada set emigrants que arribaven al país”. El tango és vist com un espai d'unió, comunió, transgressió i sobretot com una dansa que porta cap a l'alliberació. Fonteyne l'utilitza per tancar la rigidesa d'un espai sòrdid però també per coronar la seva història d'una dona envoltada de tres homes, al final de la qual haurà de triomfar forçosament la llibertat amorosa, més enllà de les conviccions.

Tango libre vol acabar essent una mena de faula llibertària sobre la necessitat de viure i estimar com ens doni la gana. El problema de la pel·lícula rau en el fet que, malgrat les bones idees, la resolució final resulta un xic forçada. Sembla com si Fonteyne volgués abandonar el to més simbòlic per acabar fent una mena de comèdia amb vocació de fals thriller que no acaba de funcionar.