Film amb mula i sense director

Deia Enrique González Macho fa un any, arran de l'estrena a Màlaga de Miel de flores, que no és cert que s'hagi abusat de la Guerra Civil al cinema espanyol. “Només es roden 1,2 pel·lícules a l'any sobre aquest tema”, assegurava el productor i president de l'Acadèmia del Cinema Espanyol. Potser té raó, però el que es diu oblidat, no ho està el tema, i La mula hi torna ara (i també va anar al Festival de Màlaga) amb una història i un gènere que resulten més originals que altres acostaments recents: una comèdia protagonitzada per un soldat i la seva peculiar relació amb una mula que ell mateix cuida.

Adaptació de la novel·la homònima de Juan Eslava Galán, es tracta d'una història basada en fets reals, com explica el mateix escriptor en els papers promocionals del film: “Perquè no volia que les vivències del meu pare es perdessin amb la seva mort, vaig escriure la novel·la La mula, que recull la singular empresa en la qual es va embarcar quan era caporal acemilero en la guerra: la de salvar una mula que, arribada la pau, servís per aixecar la seva casa i el seu futur.”

Interpretat per Mario Casas en un treball notable, que l'ha obligat a treballar l'accent del poble de Jaén d'on prové el personatge, el protagonista estableix una curiosa relació amb una mula blanca que es troba en terra de ningú, i que el preocupa més que com va la guerra. Amb un to de comèdia que sap fer somriure l'espectador sense estalviar-li la cruesa i violència de la guerra, el film narra les seves vivències al front, el seu festeig a una noia del poble del costat (María Valverde), l'amistat amb els companys de lluita, l'escassa implicació ideològica dels soldats, reclutats a la força i preocupats per sobreviure...