Sense cultura

PORT. FRANC

maria palau

Tot el temps per a l'art

Francesc Fontbona, un dels historiadors de l'art català més respectats, s'ha jubilat. Des dels setanta, era el cap de la unitat gràfica de la Biblioteca de Catalunya. Ara es dedicarà més intensament a l'estudi de l'art

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) ha dedicat tota una vida a l'estudi de l'art català. Dir tota una vida no és cap exageració. Als 15 anys ja va sentir la primera fiblada de l'art mentre remenava fotografies a l'Institut Amatller d'Art Hispànic, i fascinat del tot per les constants visites que rebia el seu fundador, Josep Gudiol, d'investigadors de tot el món. Aquests dies sentiran a dir que Fontbona s'ha jubilat. Però això és molt relatiu. Ha tancat la seva llarga etapa a la Biblioteca de Catalunya, on des de finals dels anys setanta ha exercit de cap de la unitat gràfica. Llarga etapa. A partir d'ara, té tot el temps del món per seguir estudiant l'art del nostre país, i les nits, per fi, potser podran ser per dormir. Potser.

Amb el seu posat elegant i pacient, Fontbona s'ha fet un fart d'escorcollar documents, d'examinar obres “pel davant i pel darrera”, i sempre amb una mirada crítica, ambiciosa i molt incisiva, que no dóna mai res per cert, ni per tancat. La història de l'art com una aventura de coneixements, vells i nous, que es disputen l'obertura de camins inexplorats. Qui va dir que ja no hi havia res més a descobrir de l'etapa de formació de Picasso a Barcelona? Vet aquí la raó de ser essencial d'un investigador insaciable, però per res del món gelós dels sabers que ha conquerit. Les portes dels seus coneixements estan sempre obertes de bat a bat per a tots els erudits. Fontbona entén l'estudi de l'art com una construcció que s'erigeix pedra a pedra, i si arriba un dia que la seva queda soterrada, molt millor. “Potser sóc així gràcies a no haver estat a la universitat. Allà es miren els uns als altres com a rivals. ‘No em trepitgis això que és meu.' Jo no competeixo amb ningú.” Matisa, i més i tot emfasitza, que de la universitat estan sortint “fornades d'historiadors de molt nivell, tant de bo no es destrempin!”.

Fontbona ha estat fonamental en el rescat d'alguns dels artistes catalans avui més valorats i cotitzats. Anglada Camarasa, l'exemple més clar. En el modernisme, és una de les màximes autoritats. I ara que tindrà tot el temps del món, quins projectes té? Cap i tots. De moment, ja està a punt de publicar un llibre dedicat al Pau Casals col·leccionista d'art, un encàrrec que li ha fet la Diputació de Tarragona. I qui sap si algun dia afrontarà a totes el que ell considera que seria la gran tesi de l'art del segle XX: “furgar i posar al descobert tot l'entrellat del mercat, com es creen les fames, per què un artista funciona i un altre no, el paper d'alguns marxants...” Caurien mites? “Seria molt divertit.”

Fontbona és un home molt directe. Li demano quins creu que són els cinc grans artistes catalans de tots els temps. “De monstres, dos: Gaudí i Picasso, que es va coure aquí. A molta distància, Jaume Huguet, un excel·lent pintor”. I Miró? Silenci. “Home... Dalí, que era un feixista i tot el que vulguis, però tenia un coco molt més ric.” Tàpies, ni parlar-ne.

És fàcil d'entendre que enyori el Museu d'Art Modern de la Ciutadella, on els artistes tenien sales senceres per lluir-se, i no parets com tenen ara al MNAC. Al museu de capçalera de l'art català, Fontbona li recomana, sobretot, que d'una vegada per totes tapi forats, que arribi “fins a finals del XX” i que deixi de tenir complexos –vergonya?– pels períodes menys gloriosos de la nostra història. “Els segles XVI, XVII i XVIII han de ser més visibles. De Jaume Huguet a Damià Campeny està tot per mostrar. D'acord que nosaltres no tenim Tiepolo, tenim Pere Pau Montaña, però no l'hem d'amagar. Hem d'ensenyar el que té el país.” I, ja posats, amb orgull.

Està ben escrita la història de l'art català? “Raonablement bé. Potser el XVII, pobret, és el que tenim més descuidat.” Algunes fórmules per millorar-la? “Pencant, i amb honestedat. L'art mou una pila d'interessos. A mi una vegada em van posar sis milions de pessetes sobre la taula perquè digués que un quadre era de l'Anglada Camarasa.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.