L'amistat, la glòria, la mort

Aquesta nouvelle d'Alzamora, una brillant recreació literària de l'amistat entre Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Salvador Espriu, arriba en bona hora: la del centenari de naixement dels dos poetes. Peça continguda, cenyida, amaga, això no obstant, una calculada complexitat estructural. La veu narrativa correspon a la d'Espriu. Un Espriu jove i un pèl arrogant –o potser fóra millor escriure petulant–, que encara no ha publicat cap llibre de poemes (la mort de l'amic faria que abracés el vers: fins llavors només havia tret novel·la i narracions); un Espriu una mica gallet de panses, pudibund amb les noies, que sembla que ho hagi llegit tot, i que recorda ara la primera trobada amb el poeta mallorquí i les seves dues amigues de l'ànima, Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola, adés l'aventura del creuer d'intel·lectuals republicans catalans i espanyols pel Mediterrani, a bord del Ciudad de Cádiz, o, una mica més endavant, el grup de poetes format per ells dos, Marià Manent, Joan Teixidor i Joan Vinyoli. Són, totes aquestes, pàgines d'un innegable interès literari, en què no manca la ironia d'Alzamora a l'hora de retratar –o de deixar ben retratat– l'autor de Cementiri de Sinera: per exemple, en descriure la seva al·lèrgia davant el mestre Carles Riba, la “mandonguilla sàvia”.

S'intercala en aquest relat el dels presumptes desvaris de Rosselló-Pòrcel en les seves últimes hores de vida, quan, en la penosa agonia al sanatori del Brull, amb prou feines veu ombres i és incapaç de parlar, i quan, de fet, l'amistat entre ell i Espriu s'havia refredat notablement. La causa del distanciament: la proclamació que en Tomeu havia fet del seu comunisme i, potser encara més, l'enamorament de tots dos per la mateixa noia, Mercè Muntanyola. Aquesta part –que amaga un enginyós truc ficcional que es resoldrà al final– dota la narració d'un aire diferent, més fondo, al·legòric.

La semblança de Rosselló-Pòrcel no és tan completa com la del seu amic, però té moments esplèndids. Fins a cert punt antitètic d'Espriu, oscil·la entre l'exultació i la malenconia, i és un esperit artístic fervent que creu de debò en la glòria literària: “La glòria no ens espera, ens empara”, replica a l'Espriu, una tarda que aquest havia pretès aigualir la seva ígnia exaltació.