En color o en blanc i negre

Des de menut, ja ho tenia ficat dins. La pin­tura i el dibuix l'atre­ien. A Cen­te­lles, el seu poble, David Casals (1976) va fer com gai­rebé tota la mai­nada: anar a l'escola muni­ci­pal a apren­dre con­cep­tes i habi­li­tats artísti­ques. Però men­tre per a la majo­ria d'alum­nes es trac­tava d'una acti­vi­tat esco­lar més, a Casals les lliçons li van ser­vir per ori­en­tar la seva vocació en una direcció deter­mi­nada. I tan bon punt va haver de pen­sar què estu­diar, ho va tenir clar: belles arts. I ho va fer guiat pels pro­fes­sors Gerard Sala, Glòria Muñoz i Arti­gau, bon mes­tratge en un moment –finals dels anys noranta– en què ja havia sor­git una nova gene­ració de pin­tors joves que no tenien mania d'abor­dar la figu­ració i el rea­lisme, tan menys­tin­guts durant anys en què, pri­mer, l'infor­ma­lisme i, després, la pràctica con­cep­tual havien copat el pro­ta­go­nisme de l'apa­ra­dor artístic català.

Però el rea­lisme d'aquest joves ja no era con­ven­ci­o­nal, tenia el reflex dels seus temps. Hi havia un com­po­nent afe­git de con­cepte que feia que en cap moment es pogués par­lar d'art d'una altra època. A mol­tes de les seves obres hi tro­bem pai­sat­ges que for­men part del seu patri­moni nostàlgic. “Però jo no vull fer una pin­tura biogràfica, sinó ofe­rir un espai en què l'espec­ta­dor hi pugui cons­truir la seva pròpia història”, explica el pin­tor.

Casals diu que busca el mis­teri. Mol­tes de les seves sèries així ho demos­tren: túnels, espais emboi­rats. Un recurs que sem­bla con­fir­mar la volun­tat d'ama­gar l'evidència. En aques­tes obres, Casals uti­lit­zava dife­rents bar­re­ges de colors per acce­dir a l'obs­cu­ri­tat, però mai feia ser­vir el negre, no el neces­si­tava, fins que va donar un gir invers als seus llenços: va pas­sar a pin­tar en blanc i negre. Una deri­vació de la seva cul­tura visual que torna a la pin­tura el deute pen­dent que tenia amb ella la foto­gra­fia. Una prova d'aquesta línia la vam veure en alguna de les peces pre­sen­ta­des a la Sala Parés.

Actu­al­ment, Casals par­ti­cipa en una mos­tra col·lec­tiva titu­lada Real­ment Bar­ce­lona, que es pre­senta a la Sala Gallery, al Grand Hotel Bar­ce­lona (Via Laie­tana, 30). El tema és obvi, tal com anun­cien els noms de l'expo­sició i de l'hotel. Una mirada nova a la ciu­tat feta des de la quo­ti­di­a­ni­tat de llocs emblemàtics. Aquesta pro­posta s'adreça a un públic estran­ger que té a tocar les obres d'art en el seu lloc d'hos­tatge. En aquests dar­rers anys, ha estat del seg­ment de com­pra­dors que ha donat una miqueta d'aire al món galerístic. Aquesta sala la ges­ti­ona Art a Tutti Plenni, una ini­ci­a­tiva que, amb la com­pli­ci­tat de les gale­ries, pretén crear espais d'expo­sició a llocs sin­gu­lars. Una pràctica cada cop més estesa.